‘Cabeçó coronat, dins de tres dies, sec o banyat’

 

És una serra que separa l’Alacantí de la Marina Baixa i fa de frontera entre Xixona i Busot, però Cabeçó d’Or és molt més que això, i el seu nom ‘or’ no fa referència a cap antiga mina del groc metall, sinó a l’aigua», explica Josep Miquel Arques Galiana al seu interessant llibre ‘Les Muntanyes de Xixona’

El refranyer, que és molt savi, diuen els nostres majors, dictamina que «Boira en Cabeçó, coca en el serró» o que «Cabeçó coronat, dins de tres dies, sec o banyat». Hui parlem d’una altra muntanya mítica, tot i que no pertany al terme municipal de Xixona, però hi és present des de tots els punts de mira del vastíssim terme municipal del bressol del terró. És una mena de Carrasqueta bis, hi és omnipresent. Sempre.

«Fa de frontera entre Xixona i Busot i sempre l’hem tingut a la vista», explica encertadament al seu interessant llibre ‘Les Muntanyes de Xixona’ (2016) el seu autor, el també professor xixonenc Josep Miquel Arques Galiana.

Cabeçó d’Or és una serra que separa l’Alacantí (Canal de Xixona) de la Marina Baixa (Vall de Relleu), de dirección SN, al sud de la serra La Grana. Culmina al cim del Cabeçò, a 1.209 metres.

Fou frontera meridional del Regne de València entre la Reconquesta i el 1304. L’antic castell de Cabeçó estava emplaçat dins del terme de Relleu de la Marina. Dóna nom a un enclavament d’Alacant entre els d’Aigües de Busot i de Relleu, que comprèn la capçalera del barranc d’Aigües Baixes.

 

 

Malgrat que literalmente el seu nom pot fer-nos pensar en alguna antiga mina d’or, el vocable ‘or’ no fa referència a aqueix metall groc tant desitjat, sinó a l’aigua

En l’època d’Al-Àndalus els àrabs mantingueren el vocable iber ur, que significa ‘aigua’ per a denominar aquesta serra ja que al seu interior fluïa aigua des de la cova del Canelobre

Arques Galiana fa al-lusió al seu capítol dedicat al Cabeçó d’Or a l’etimologia i conclou que, «malgrat que literalmente el seu nom pot fer-nos pensar en alguna antiga mina d’or, el vocable ‘or’ no fa referència a aqueix metall groc tant desitjat, sinó a l’aigua. «De fet, en l’època d’Al-Àndalus els àrabs mantingueren el vocable iber ur, que significa ‘aigua’ per a denominar aquesta serra ja que al seu interior fluïa aigua des de la cova del Canelobre. Després de la conquesta i colonització cristiana, es trasnliterà fonèticament (i no semànticament) al valencià or, de manera que vindria a significar ‘el cabeçó de les aigues'», explica Arques Galiana.

 

 

«Hi existeix una llegenda popular local a Xixona, probablement d’origen tagarí, en què es ridiculitzava la intel-ligència dels conquistadors cristians per creure que hi havia or on només hi havia aigua», afegeix Arques.

Hi ha la rondalla-llegenda, areplegada i escrita per Joaquim González i Caturla de ‘Ric, el tio Roc’, on segons conta hi ha diversos tresors dins de les coves de la muntanya, especialment dins de la cova del Canelobre.

Des del cim es pot veure, fins i tot, l’illa d’Eivissa més enllà del panyal d’Ifac

La ruta comença en el pla de la Gralla, prop de les conves de Canelobre, on hi ha aparcament enuna revolta de la carretera. S’accedeix per la CV-776 des de Busot. Seguirem el PR-CV 2 per pujar al Cabeçò d’Or. Fins arribar al mas de Gorgues i pel racó de la Mina i el Racó de Sebas. Des d’aquí cap al sud veiem la platja de Sant Joan i en els dies clars el cap de Santa Pola. Des de Polset, en direcció nord-est, puja la sendera per l’ombria de la muntanya, passant al costat de les parets verticals de roca. Fins el vèrtex geodèsic a 1.208 metres d’altitud. Des del cim es pot veure, fins i tot, l’illa d’Eivissa més enllà del penyal d’Ifac els dies de ponent.