ARTICLE DEL CRONISTA DE XIXONA, BERNARDO GARRIGÓS SIRVENT, ARRAN L’EXPOSICIÓ ‘ART I DISSENY EN EL TERRÓ’ DURANT LA XIV FIRA DE NADAL I DEL TERRÓ
(FOTOGRAFIES DEL CRONISTA DE XIXONA FETES PEL BLOG DEL TERRÓ ‘MADE IN JIJONA’)
«La veritat és que no vaig contar la quantitat de visites guiades que vaig dissenyar este any per a la Fira de Nadal. La meua amiga i companya d’investigacions la bibliotecària, arxivera i cronista de Bocairent em va preguntar; però de veritat que fas tu soles totes les visites, no són moltes?.
Jo li vaig respondre, clar que no, és un gran plaer per a mi fer-les totes.
La veritat és que no ho vaig pensar bé. A meitat fira patia d’un impressionat mal als peus, perquè per lluir bé el traje de venedor terroner vaig estrenar unes sabates el primer dia de la mostra, i a més a més la veu pràcticament començava a resentir-se. Aixó per la nit en casa en quedava mut, unes pastilles per a la gola i dos trossos de terró de Xixona amb ametla marcona, i quasi recuperat.
Este any el disseny de la mostra no va ser molt complicat, per que ja el tenia al cap des de fa uns anys. L’objectiu era mostrar com l’art, ja siga per mitjà d’obres famoses com: El columpio, La gallinita ciega de Goya o per mitja de quadres que contaven les “glorias de España” com l’arribada de Cristòfol Colom al nou món en 1492 o la conquista de Granada en 1492, s’havia emprat per a publicitar i vendre el nostre terró en les dècades centrals del segle XX.
El que passava és que a vegades l’adaptació del quadre a una llandeta o a un envase de cartro no era la més adequada i es produien algunes curiositats, com que la cometa del quadre de Goya no apareguera en el Pai-pai publicitari de turrones Teclo de la dècada de 1960.
????????????????????????????????????
El disseny també és molt important per que les caixetes boniques entren pels ulls dels possibles consumidors.
Per això van mostrar catàlecs de difícil realització tècnica per a les impremtes (com el de Turrones La Fama de 1970 que simulava una caixeta de fusta, que al obrir-la trobaven a la dreta una fotografia amb el terró i la seua blonda) ,
altres que destacaven pel lema de la campanya (com el de 1965 de Turrones Galiana que en la portada es veia la fotografia d’un ou, una ametla i un signe d’interrogació que feia que volgueres obrir l’interior per saber de que es tractava).
Entre tots ells va destacar la revista Jijona Express que va publicar en 1972 l’empresa A. Monerris Llinares amb el suggeridor títol de “El Turrón de los Califas. El turrón de estas Navidades”. A vegades, quan faig visites guiades a estes exposicions dedicades als escolars els menuts em fan preguntes sorprenents que em deixes bocabadat, con esta: mire senyor, vosté que ho sap tot, pot dir-me qui va inventar el terró? La meua resposta sol ser molt decepcionat per al menut, ja que jo dic: en sap greu, pero no tinc ni idea. Per a la meua sorpresa, en esta revista està la solució. En l’època de les Califes un xixonenc Ali Ben-Hassan se’n va anar pel món (açò ja pareix el final del conte El Forçut de Xixona, però això és un altra història) a aprendre gastronomia i no va anar a Còrdoba o Toledo, sino més lluny a Orient Mitjà. I allí va ser on va descobrir la recepta del terró. Li va fer un showcooking, que tant están de moda en l’actualitat, al Califa de Damasco ( que més pareix un personatge de Bollywood), qui li va donar la benedicció a la nova recepta, com aixì es veu a la portada de la revista.
Després d’aquest eixit el xixonenc va tornar a sa casa i com era de bon cor va decidir entregar a tot el poble de Xixona la seua recepta, per això va redactar un document en perfecte castellà amb molt bona lletra, que s’ha conservat impol·lut des de va més de 1.400 anys quan va ser redactat i que apareix a les pàgines interiors de la revista.
Hi ha algunes “errades sense importància” en esta història com pot ser que Xixona és una ciutat almohade (islàmica) però de finals del segle XII o principi del XIII i que al segle IX en el territori de Xixona no vivia ningú. A més a més al segle IX el castellà tan sols era un projecte de llengua. Amb esta història el públic i jo ens moriem de rialla. El ben cert és que l’objectiu que es van plantejar els publicistes s’havia aconseguit, perquè 50 anys després de que aquesta campanya es publicara seguiem parlant d’una empresa totalment desconeguda per al gran públic. Eixa és la força de la publicitat.
També van dedicar un espai a José Eduardo López Mira (1922- 1986), l’artista xixonenc més prolífic i polifacètic de la nostra història i que este any celebrem el centenari del seu naixement. Per això van col·locar a la sala reproduccions dels seus grans murals on contava la producció artesanal del terró abans de la introducció del vapor com a força motriu. Unes obres que van sorprendre favorablement a la majoria dels assistents.
Cal donar les gràcies a les empreses col·laboradores com: el Museu del Terró, qui participa pràcticament des del primer any i José Garrigós SA, qui ens va deixar presentar a la mostra la nova gama d’envasos plens de colors (taronja-terró tradicionals, verd-terró vegano, blau-terró sense sucre i violeta-terró de cacauet). També vull donar les gràcies als meus companys de faena: Raquel, Noelia, Artacho, Noemi, per la seua ajuda en el muntatge de l’exposició.
Crec que cal parafrasejar una rajoleta que hi havia al Monterrey que deia “Lo mejor de este bar/ nuestros clientes”. El millor de la mostra, els nostres visitants.
Quan finalitza una d’aquestes exposicions el primer que faig és pensar tot el que el públic m’ha ensenyat i sempre és molt. També pense en les sensacions que ens transmeten sobre el que van assolint. En vaig quedar bocabadat quan va vindre un xic d’una trentena llarga d’anys i com estava soles en va preguntar si podia fer-li la visita. Clar que si home, li vaig dir. Ell anava apuntant en una llibreteta coses del que deia i altres sobre el que estava veiem, i quan li parlava de la diàspora terronera com: Planelles & Donat i Colomina a Barcelona, Manuel Iborra a Valladolid, Antonio Pla Ferrándiz a Reus o Diego Verdú a Oviedo en deia que els coneixia a tots, perquè ja hi havia estat a totes estes tendes comprant terró.
Un altra vegada, cosa prou inusual dos xiques d’uns dihuit anys, com a molt, van voler fer la visita. Jo les vaig dir que durava uns 40 minuts i com sols eren elles soles si voliem que acurtara, i en van dir que no. Al final van seguir les explicacions i van quedar molt contentes. Jo quan vaig acabar les vaig donar l’enhorabona, perquè menut rotllo van aguantar.
Un altra vegada i després de perdre el mundial de fútbol van vindre a la visita uns amics i amigues xixonencs, que es van integrar en el grup; quan vam arribar a la part d’explicar que els xixonencs per guanyar-se els xavos han arribat fins a la fi del món i més enllà, lis vaig preguntar si volien que els contara dos contes. La veritat és que contar contes a les exposicions no ho havia fet mai, perquè no sabia com anava a respondre el públic. Els vaig comentar que hi havia que ser un poc xiquets i saber que allò podria ser veritat o no. El primer va ser la història del tío Ostròlica i el segon el del xixonenc que va arribar fins Siberia a vendre terró. La veritat és que no vaig acabar de contar este relat, perquè en caien les llàgrimes dels ulls. La rialla era col·lectiva i no podiem parar. Al final en vaig recompondre i vaig demanar un poc de serietat i això si, com van poder, vam continuar la visita.
La gran majoria dels visitants era gent de fora que volia aprender un poc sobre l’origen del terró i averiguar quins eren els millors terrons. A eixe pregunta no els podia contestar, perquè qualsevol que hi havia a la Fira era meravellós, però si els explicava la diferencia entre el terró de Xixona i el terró a la pedra i entre el terronico i el terró d’Alacant. Cal dir que el terró de Xixona, a la pedra i el terronico són productes inventats pels xixonencs i els dos últims molt desconeguts pel gran públic.
També cal comentar que hi ha un bon grapat d’amics xixonencs que no fallen a la mostra i que estic esperant-los en candeleta. Així este any van rebre la visita de Mati, Josep Mateo afincat en Sílim enciclopèdia amb potes del passat xixonenc i rapsoda en el facebok qui no va parar de fer fotografies i Ñaqui i Mari Eli, el tocayo periodista i músic Bernat Sirvent (madeinjijona)amb aquestos tres van fer una tertúlia sobre la força de la publicitat i la renovació de la marca José Garrigós SA. Tampoc va fallar l’alcaldessa de Xixona i uns amics d’Alfas del Pi.
Com estos últims anys m’agrada fer les visites guiades com si fora un xixonenc de principis del segle XX amb els pantalons i la brusa negra, el mocador blanc i blau (no albiceleste, color que ara està de moda) nugat al coll, però amb les preses el nuc estava fet així de qualsevol manera. Una vesprada va entrar un excel·lent mestre terroner i ballador del Grup de Danses de Xixona que no més en va vorer va venir cap a mi i jo li vaig dir el nuc ah?. Efectivament el nuc estava molt mal fet, ell en va ensenyar a fer-m’ho bé. Una companya de faena es va sorprendre perquè no portava el barret de roeta, però jo no en tenia. Ensedemà en va portar un, però o sobrava cap o faltava barret. El que conta es la intenciò d’ajudar, moltes gràcies.
En la mostra vaig aprendre molt i es va parlar de tot. Uns amics d’Albaida en van dir que a Adzaneta d’Albaida, al costat de sa casa, es trobava l’empresa de terró Soler y Gimeno (Solgi SL) fundada per un Soler que després es va fusionar amb la família Gimeno a finals de la dècada de 1980 i que feien terró tou, dur, de yema i de xocolate, però molta pastisseria. Esta és una empresa que no coneixia.
Un altre xixonenc en va dir que som pare gerent de La Industrial Turronera SA li havia contat una història que podiem relacionar amb el tio Ostròlica. Deia que en la dècada de 1960 arribava a l’empresa una carta d’un convent fent una comanda de terró i dolços i en el sobre s’incloia una quantitat de diners per pagar el producte i les despeses de l’enviament. L’empresa solia respondre enviant-los la comanda i tornar-los els diners. El més important és que la carta venia d’illa de Guam en el Pacífic. L’illa havia sigut una possessió espanyola fins la perdua de Cuba i Filipinas en 1898 i tenien tradició de menjar terró. Amb aquesta nova informació van decir que el tío Ostròlica en el seu viatge a Austràlia havia fet una parada en l’illa de Guam.
El mestre terroner en va explicar que el terronico antigament era un producte superior que sols s’elaborava per a que els propietaris de l’empresa feren algun regal important. Per això eixia de luxe si sols podia fer una cuita, no podia fallar.
També en va comentar parlant d’una possible mostra sobre el terró i la infància que quan La Fama va fer la campanya de la Famita la direcció va regalar a cada treballador una nina que xuplava una barreta de terró (La Famita).
També vaig descobrir que la marca Antiu Xixona es venia com a xurros a la dècada de 1970 en Barcelona en la Cafetería el Turia. Si feia falta el dia Nadal, es feia faena per abastir a aquest comerç.
A la mostra es va parlar de tot hi havia molts forasters que es preguntaven d’on venia l’ametla utilitzada al terró si ells no havia vist ametlers en Xixona. Jo els deien que ja fa més de 50 anys que la producció d’ametla de Xixona és insuficient per a la gran quantitat de producte que es feia. A més a més segons la normativa actual que ampara als productes protegits l’ametla cal que siga d’una zona climàtica mediterrània i que al món hi ha varies zones a més a més de la mediterrània. També els deia que una de les varietats més emprades per al terró de Xixona és la marcona, però que a l’actualitat estan plantant-se altre varietats d’última generació que tenen un rendiment igual o millor que la marcona. També els deia que a Xixona des de finals del segle passat l’agricultura com activitat econòmica ha desaparegut, però encara queden ametlers i que en la primavera podem fer una ruta des de la localitat fins l’alt de la Carrasqueta seguint la floració d’este arbre.
La mostra vam parlar amb normalitat de turrón, torró, turró i terró. Malgrat que cal defendre la nostra forma com un tret diferencial de la nostra parla xixonenca.
Reconec que cada any quan acabe la fira sempre dic, para habernos matao, però a l’any següent repeteix. Moltes gràcies.
Bernardo Garrigós Sirvent. Cronista oficial de Xixona.
Deja una respuesta