El Programa de festes de Moros i Cristians de Xixona ja està a l’abast de totes aquelles persones que desitgen llegir-lo. En ell, apareix un article que signe jo i que sota el títol de «De Xixona ençà, de Xixona enllà» tracta temes relacionats amb la llengua en la comarca del Baix Segura.
En atenció a qui no puga fer-se amb «El Programa», penge el meu article
JOSEP CARMONA
De Guardamar estant, al sud de les terres valencianes (no m’agrada aixó que diuen que Guardamar “és l’últim poble on es parla valencià”. Això serà mirant de nord a sud, perquè mirant de baix cap a dalt és “el primer poble on es pot sentir parlar valencià”) i per la meua relació amb Xixona que ja fa cinquanta-cinc anys que es va encetar, m’ha vingut al cap una dita de la València medieval i renaixentista que és la que enceta aquest article.
És el cas que, com tots sabem, l’antic Regne de València el va iniciar en la seua estructura territorial actual el rei Jaume I i la va acabar el seu net Jaume II que va incrementar el llegat del seu avi, incorporant al Regne les terres que, provinents de l’antic Regne de Múrcia, avui coneixem com el Baix Segura, els Vinalopons i l’Alacantí.
Rere la incorporació, enllà pels anys 1304 i 1305 (mitjançant la Sentència arbitral de Torrellas i el Tractat d’Elx respectivament) de les terres fins aleshores murcianes, el territori valencià, per raons lògiques de governabilitat, es va dividir en dos Governacions: la de València i la d’Oriola.
I ves per on!, Xixona es va convertir de sobte en una fita important a l’interior del Regne de València puix, a les glòries històriques ja conegudes per part dels xixonecs d’aleshores, ara afegiria la condició de ser punt de coincidència, i a l’ensems de divisió territorial interna, entre la Governació del nord-amb capitalitat en València-i la Governació del sud-amb capitalitat en Oriola-.
Quan la gent de València i comarques del nord parlaven de la gent del sud, es referien a la gent que vivía “de Xixona enllà”. I els que vivien entre Xixona i el Cap i Casal eren gent “de Xixona ençà”. Evidentment les denominacions variaven vistes des d’Oriola, ja que consideràvem (escric des del Baix Segura) “de Xixona enllà” als del nord, mentre que nosaltres érem “de Xixona ençà”.
I, des d’eixa situació de Xixona com a cruïlla d’agermanament entre les terres del nord i les del sud, voldria donar a conèixer-per això que molta gente (també en Xixona) pensa que d’Alacant cap avall tot és Múrcia-algunes coses ocorregudes per ací baix i que afecten a la identitat-com som i com ens veuen- i a la llengua que parlem (encara que al Baix Segura, amb l’excepció de Guardamar del Segura, s’ha perdut malgrat les coses que, a continuació, anem a constatar).
Crec que, des del punt de vista de la història, hi ha unanimitat en admetre que els primers pobladors valencians cristians del naixent Regne de València, encetat com hem dit abans pel rei Jaume I i acabat pel seu net Jaume II, són conseqüència de successives repoblacions amb gents vingudes de la Corona d’Aragó, a la qual s’incorporava el nostre País.
I, com a consequència d’aquestes repoblacions, tothom té clar que les nostres terres van ser repoblades per catalans de parla catalana i aragonesos de parla castellana.
Qualsevol persona que, amb sentit comú o seny, tracte de traure’n conclusions lògiques, diría que, si avui en poblacions repoblades per aragonesos es parla castellà, en les poblacions repoblades per catalans es parla català. El contrari ens duria a l’aberrant teoria que els aragonesos van llegar la seua llengua però que els catalans no van llegar cap llengua i que en territoris repoblats per catalans va aparèixer sobtadament una llengua distinta que, amb el pas del temps s’anomenaria valencià.
La lògica ens inclina a pensar que els primers pobladors catalans van mantindre la seua llengua, que amb el transcurs dels anys va anar passant de ser coneguda com a català a denominar-se valencià
Per això, ¿què millor que un recorregut per la història i veure què deien de nosaltres en èpoques passades, de les primeres repoblacions cristianes ençà? Anem a pams!
Una primera referència a Oriola, Elx, Alacant i Guardamar la trobem en Ramon Muntaner (Perelada 1265- Illes Balears 1336) que va ser un cronista, historiador, militar, diplomàtic i polític català que va dedicar la major part de la seua vida a servir a la Corona d’Aragó i que, per totes eixes facetes, adquireix un paper privilegiat i imprescindible per a analitzar aqueix període de la Corona d’Aragó.
Conegut succintament el personatge, analitzem ara una cita de la seua Crònica, escrita entre els anys 1325 i 1328, on llegim els següent: “E, amb la dita ciutat (Múrcia) hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en els altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en els davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món…”
D’aquesta primera cita deduïm que els nostres avantpassats eren catalans (són vers catalans) i que parlaven català (e parlen de bell catalanesc del món).
És possible que algú pense i diga que, com Muntaner era català, va agranar cap a casa. Continuem, doncs, la nostra recerca.
Si la cita de Muntaner era del segle XIV, ara ens trobem a continuació amb dues cites del segle XVI.
Una d’elles, de l’any 1557, és de Cristòfol Despuig. Per ell sabem que “la llengua catalana es restà i estengué per tot el regne, com per avui es parla des d’Oriola fins Taiguera” .
Convé fer constar que Taiguera es correspon amb l’actual Traiguera, localitat de la comarca del Baix Maestrat que presenta, respecte al Principat de Catalunya, la mateixa condició fronterera que Oriola respecte a Múrcia i Castella. No oblidem que, entre Oriola i Beniel, s’erigeixen els coneguts com “Mollons del Regne” (per als oriolans “los pinochos”) que indiquen els límits entre València i Múrcia.
Es tracta, doncs, d’una cita important: en tot l’antic Regne de València (d’Oriola fins a Traiguera) la llengua catalana es restà i estengué.
Però clar, podríem continuar pensant que Despuig és un autor català (va nèixer a Tortosa) i que, com abans Muntaner, agrana cap a casa. Per això la següent cita ens pot ajudar a buidar dubtes.
Rafael Martí de Viciana era de Borriana i, per tant, valencià. L’any 1566 escriu (en castellà) una obra coneguda com a “Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino”. I en ella ens trobem amb la següent afirmació, referida a Oriola i les seues terres: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua Catalana, porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de Catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos i obras…” . Aquest autor, que és valencià, a més de dir-nos que en la Governació d’Oriola es parlava català, ens afegeix la raó “porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de Catalanes que de otras naciones” i trau una conclusió: “de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos i obras”. Per fi hem trobat un valencià que diu que pel sud es parlava català.
Continuem la recerca. De tots es conegut que el rei Jaume II quan va incorporar les terres del sud, la Governació d’Oriola, al Regne de València va cometre allò que mossèn Pere Bellot (capellà i historiador oriolà nascut l’any 1568, beneficiari de la Catedral d’Oriola i posteriorment cura de Catral), va considerar com “un descuido”, consistent en que les noves terres incorporades a la corona d’Aragó, van continuar pertanyent eclesiàsticament a la Diòcesis de Cartagena. Aquest “descuido” va originar allò que és conegut com “el plet del Bisbat” i que va consistir en la lluita duta a terme durant dos segles i mig per la ciutat d’Oriola per aconseguir una diócesis i un bisbat propis.
I ahí, com a conseqüència del conegut com el “plet del bisbat” continuem trobant cites, ara ja més properes a Oriola.
La primera és la mateixa Butla Papal (Decret papal de creació de la nova diócesis), perquè en ella s’expliquen les diverses causes que motiven la creació de la Diòcesi d’Oriola, segregant-la de la de Cartagena: “Considerant raonablement que la diòcesi de Cartagena és de gran extensió, i no sols abasta bona part del regne de Múrcia —a Castella—, en el qual està la mateixa ciutat de Cartagena, sinó que també s’estén pel regne de València, i aquesta part que està en el regne de València té una notable i molt gran multitud de clergues i feligresos, i en ella abunden molts monestirs i esglésies —fins i tot col.legiates—, i poblacions insignes —fins i tot ciutats—, i moltes terres, castells i viles, i molts dels seus habitants i pobladors són cristians nous, moros que s’han convertit a la fe catòlica, i tenen diferents idiomes, lleis, normes i costums que els de Cartagena i Múrcia». El papa considera motiu per la nova diócesis que, entre altres coses, “tenen idiomes diferents” en Múrcia que en Oriola i la seua Governació.
Algú dirà que el Papa parlava de llengües diferents pero no concretava quina era la que es parlava en Oriola i la seua Governació. Tranquils!, que les cites següents ens aclariran qualsevol dubte.
I tornem a mossèn Pere Bellot, el del “descuido” de Jaume II. En la seua obra escrita l’any 1.622, “Compendio de las notas antiguas de la sala o Historia del Consejo de Orihuela a modo de anales” llegim el següent: “Escribió el consejo que no les hiciesen este agravio, pues saben que hará cuanto pudieren porque los de esta Gobernación no vayan a pleitear a Murcia por la diferencia de la lengua y costumbres. Al Provisor dicen lo mismo y que en sus escribanos dicen cuando entra alguno de Orihuela en su corte: “Ja ve lo català, ara pagarà”. Cosa indecente para secretarios y escribanos sacar burla del lenguaje en que cada uno nació como a Dios plugo” (subratllat meu).
Mossèn Bellot ens diu el que pensaven en Múrcia quan veien entrar per aquella cort algú d’Oriola “Ja ve lo català, ara pagarà”. Així, doncs, sabem que en Murcia, quan entrava un oriolà, eren conscients de què “ve lo català”. Per què dirien això?
Les següents cites, en relació amb el “plet del bisbat” són anteriors, del 15 de desembre de 1433, i són del Capítol del Consell d’Oriola (avui diríem de l’Ajuntament). Són, per tant, cites tretes de documents oficials de la més alta instància civil de la ciutat d’Oriola.
Butla papal
Si la cita de la butla papal d’erecció de la nova diócesis parlava de llengües distintes, sense especificar el nom de la llengua dels oriolans, la cita de mossèn Bellot concretava més, indicant com ens consideraven en Múrcia (ja ve lo català), i ara la mateixa ciutat d’Oriola no deixa espai a qualsevol dubte. Anem!…
En aquella reunió del Consell d’Oriola es decideix traslladar al Papa no solament el conflicte eclesiàstic, sinò que fan al.lusió a un antagonisme entre Oriola i Múrcia a partir de la diferent nacionalitat d’ambdues ciutats.
Llegim en la primera de les cites: “Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present és. E encara que tots los pasats qui contínuament són castellans. Per ço que la major part e lo cap del dit bisbat és en les parts de Castella, aquell se dóna a voler del Rey de Castella. E per conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nació castellana desfavorint als de la nació catalana.” (Subratllat meu)
De la lectura d’aquesta cita deduïm una queixa per “favorir als de nació castellana desfavorint als de nació catalana”.
Per si no estava clar en què consistía el diferent tracte segons nació i llengua, la segona cita ens ajuda a assabentar-nos. Llegim en ella: “Item lo dit bisbe té e acostuma tenir hun e dos, a vegades, més vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Realme de Castella; e dins la vila de Oriola, qui és cap de la governació, jamés no a volgut constituyr hum vicari… Et encara fan pus gran desonestat que en los actes que donen a les parts pledegants fan de ço que donen al Castellà en hun full de paper, posen al Català en tres fulls, per forma que, per hun florí que el Castellà pach, lo Català ne paga quatre florins. En axí que la justícia dels catalans és perida”.
Així, doncs, ja hem arribat: en Múrcia tenien costum de “favorir als de nació castellana, desfavorint als de nació catalana”. I com a conseqüència d’aquella discriminació “la justicia dels catalans és perida”. Per als murcians d’aquellà época els oriolans eren gent catalana. I la gent d’Oriola, quan es sentien discriminats en la cúria murciana, sentien que la justicia dels catalans era perida. (perida=deixar d’existir)
Són coses d’un passat ja superat en allò que fa referència a les discòrdies, però que no deixen cap dubte en allò que fa referència a la identitat i la llengua. Així ens veien i així ens veiem.
Des del sud, de Xixona ençà, els nostres arrels i la unitat de la llengua no es poden posar en dubte!
Deja una respuesta