A vegades, la vida et porta a la serra, perquè la muntanya et crida, és una mena d’imantació natural o fins i tot sobrenatural en un escenari on sempre passen coses, igual que a les orquestres i a les bandes, com ara la presència de fauna salvatge dansant a ritme de corxeres i que es caçada de mode videogràfic mentre fuig pel més escarpat d’aquest vessant inabraçable, gegantí, mut i misteriós
És ixir pel cap de la font de Nutxes, el principal sinclinal xixonenc, hui vingut molt a menys degut a l’inexorable i incessant canvi climàtic, i trobar-te amb les penyes roses de Roset, que semblen, hui també, estar alegres i somrients, com si estigueren esperant el caminant per donar-li el bon dia.
Com si ixes cares de roca rosada despertaren després d’empinar-se la bota de vi negre d’estes terres dolçes i amargues, alhora, eludint la profunda monumentalitat de simes i avencs on el silenci s’empodera indefinidament.
Entre un barranc i un altre i un altre, mentre criden les gralles amb el seu incomfundible grasnit i les parelles de perdius fan l’amor a l’espera de covar els ous i els voltors circumvalen el cim entre l’alt de la Martina i el de Penya Migjorn, molt més enllà de on hi som, els animals salvatges també ens donen la benvinguda en un dia amb un cel encapotat, però sec com el bacallà.
Grups de muflons que ens observen des de ben aviat i que, de mode espontani o no, perquè mantenim un diàleg obert al si d’ixe barranc pedregós i polsegós, arraquen de sobte pels riscos més escarpats d’ixa inacabable, inabraçable, gegantina, muda i misteriosa vessant de la muntanya que ens portarà al vertader cor de la Carrasqueta.
Hem apadrinat el nostre pi preferit del vertical barranc de Castalla, hui més groguenc que mai per ixa manca de pluges i, en el seu defecte, de boirines i de reixiu per les nits aburrides d’escalfament global.
I hem begut aigua i menjat anous a la saleta d’estar del bancalet ple de troncs tallats perfectament en forma de cadires sostenibles. I hem xiulat un pasdoble amb sabor al cabeç del Corb, tot i que estos animals ací s’ajunten només de nit i amb la serrà de les gralles que volen dormir als forats d’eixes roques nascudes del soroll de les falles tectòniques, potser fa milers d’anys.
I veiem els primers pinots que són com homenots vinguts a menys, o siga caiguts en la batalla denominada Glòria de neu, vent i pluja de fa cinc anys tot just.
Romanen inerts, oblidats, ignorats, silenciats, menysprts…Esta sensació tornem a trobar-la, però augmentada per cent o més, al denominat barranc Glòria, el qual vam batejar nosaltres mateix fa ara un lustre en vore la monumental destrossa d’aquella tormenta inefable.
Tornem a sentir sensació de tristesa, perquè l’Ajuntament es va excusar amb la teoria suposta de la Conselleria de Medi Ambient de que eixos milers de pins es convertiran algun dia, si es que es desintegren, en abonament natural. Això si no s’encén el bosc algun dia i se’n va tot a fer la mà.
I arribem al barranc de les Carrasques Negres, on hi ha una microreserva de flora i bassa d’aigua arreplegada quan plou, que és cada vegada menys freqüent, i que ajudaria en cas d’incendi forestal, que Déu no ho vullga. I un abeurador pels animals salvatges, de gran i de petit trapi, com ara els tudons, les perdius i fins i tot els gafarrons.
Hem vist hui, per a solaç del caminant i relator, ni una ni dos, sinó tres parelles de perdiu, totes amagades en grans ginebres verds i torrats per la sequera, on fan l’amor prohibit o no esperant la pollà de la vinent primavera. Una espècie, la patiroja, la caça amb perdigons de la qual deuria prohibirse, al menys, dos o tres anys a terres de Xixona per a garantir la seva supervivència.
Arriben per fi, entre núvols de bilis i llàgrimes, negres impolutes com si foren vidues de pluja, al barranc de les Carrasques Negres, on fem un inevitable retrobament, una retornada a la nostra infantesa i juventud. Temps d’acampades al ras en nits d’hivern i fogates de pi sec i de tragallaes de ginebra barata de supermerat. Temps de solcar en un tres i no res serralades, barrancs, vessants i cims davall la pluja o el sol, què més donava.
Vint hectàrees, diu el cartell de la Generalitat, qui cogestiona aquesta immensitat de muntanyes entre Xixona, Ibi i Tibi, on es pot trobar i olorar una flora rara, endèmica i amenaçada.
Inclou un carrascar molt ben conservat molt a prop de les terres semiràrides de Xixona
Inclou un carrascar molt ben conservat molt a prop de les terres semiràrides de Xixona on, a banda de la carrasca, es poden trobar altres plantes exigents d’humitat com el lligabosc, l’heura o alguna orquídia.
S’instal·len diverses plantes endèmiques valencianes o iberollevantines com el teucri de roca, l’herba pinzell o l’herba de la sang
L’altre hàbitat important de la zona són els rocalls, tant horitzontals com verticals, on s’instal·len diverses plantes endèmiques valencianes o iberollevantines com el teucri de roca, l’herba pinzell o l’herba de la sang.
I la campaneta de cingle als espadats verticals.
Ens hi tornem a les penyes. Se’ns fa de nit sobtadament i el silenci s’imposa amb força en dormir-se tota la serrà de gralles en l’avenc més mortífer de la contornà.
La serra ara fa por i la caiguda misteriosa de lloses gegants de calcària, doncs també.
Deja una respuesta