El rock de Rober Perdut

 

Article de l’escriptor Josep de Sílim //

Rober Perdut durant la seva actuació a la Caixa Negra de Las Cigarreras, d’Alacant, el passat mes de gener./FOTO JOSEP DE SÍLIM

Havien venut una fotracada de vinils de Salmos del Cable, Luis el Lechero i Picola, a 15 euros en la paradeta de l’entrada de la Caixa Negra de Las Cigarreras d’Alacant –on es feien els millors fàries d’Espanya ̶  quan en això aparegué, fent lliscar el cos elegantment en l’escenari, Rober Perdut. («Estaba equivocado viviendo este momento del placer inmediato, en el filo se está bien hasta que te cortas») .

 Rivière deia de Rimbaud que escriure no era altra cosa per a ell que un mitjà per eixir de l’embolic de la seua ànima. Això és el que fa el Porga amb la música. Projecta fora de sí el mal meravellós que l’aqueixa amb carisma. Jo ho vaig veure la nit del divendres 26. Les tribus diverses, les groupies xixonenques, les amigues i amics. («El arbol sagrado crece al revés. Lucifer de alas tristes en paro. Soy el pez y el anzuelo»).

Les fans idíl·liques supervivents salvades del naufragis, arrancades d’uns temps sorprenents, es remenaven ballant, sil·labejant les lletres, rifant-se la confitura ¿amarga? de Rober Soler Coloma .»És el rock, hermano» ens van dir un poc abans The Government (Infrarrojas Ultrazorras). Bé, el portantveus va completar: “Rock i comunisme»; quina bona mescla! No és el cas, ja ens ho recordà Wolfe, Roger: pura i dura poesia sònica embolicada en sang vital i punyents raors ravalers encavallats damunt veus rotes i guitarres que són ponts d’aram al roig viu.

La llum era verd-llimac i en un pla seqüència em van passar Fiambres, La polla dura, Alice Cooper, Bowie, Stones, Jimi, Clash i l’eslam-punk. («Mi revolución no mejora nada, porque entre otras cosas es imposible, nada mejora ni empeora, solo yo voy a peor»).

 

 

Rober Perdut signa dedicatòries al seu recent disc ‘Salmos del cable’ en Las Cigarreras d’Alacant.

 Dogo estava allí i Los Mercenarios, L’Alameda d’Hèrcules de Sevilla. els Smash. Miguelito tocà una peça (quin baix més potent, quin músic més autèntic!), Silvio pregherò per té, Van Morrison, Patti Smith, Iggy, i Lou. («Todo el mundo sabe que tus abrazos de barro se deshacen en charcos de cuchara»).

Mesón de Tormo&Ismaelito

Les casetes perilloses del Cementiri d’Alacant, Las mil viviendas, el Negre, Mora… una generació espletada i, al final, la sombra de Llavapeus, Pepe Botella, després del lluny record del mesón de Tormo & Ismaelito, el Barrio d’Alacant, les tornades amb taxi de matinada al lugar más dulce del mundo. Londres, els països de l’Est i Nova York. («Paga el tributo y cállate, sueños de seda y napalm, joder como sube esto . Y no me he metido nada, y no me he metido nada»).

Després us vaig buscar al Hendrix; i vaig amanèixer a la reserva ecològica del riu Sec al Campello, a escoltar i veure nedar els ànecs a l’eixida del sol després de la xocolata amb xurros a Sant Joan, és la mescla del pur rock alacantí, germà. Rober Perdut, Porga encontrat!.