ENTREVISTA A ELADIO SELLÉS, DIRECTOR TITULAR DE LA UNIÓ MUSICAL XIXONA (UMX) EN ELS ÚLTIMS 5 ANYS
Eladio Sellés és alcoià. Ha viscut la música des de ben xicotet. A casa i al carrer. Després de cinc anys, deixa la direcció titular de la Unió Musical de Xixona, la banda jove de Xixona. Made in Jijona l’ha volgut entrevistar-lo en el moment del seu acomiadament (dirigirà dissabte al Cine de Dalt el seu últim concert) i tot açò ens diu. Entre altres coses, lloa el nivell cultural i musical de Xixona: «És una terra amb molta tradició cultural i amb un públic molt exigent a nivell musical. La qual cosa també m’ha fet créixer en la meua carrera musical».
– Des de quan ets el director oficial i titular de la UMX?
-Doncs tot va començar al gener de 2018, ara mateix fa 5 anys. Va ser gràcies a la proposta d’un membre i amic de l’entitat, Roberto Méndez. Vaig rebre una trucada seua explicant-me el projecte i que necessitaven un director, aleshores no vaig dubtar i allà que vaig enviar la meua proposta per ser-hi. Desprès d’algunes reunions ja vam començar a preparar el primer concert que fariem junts l’1 de juliol a Ibi. Un concert de música festera organitzat per la Comparsa Cides d’Ibi dintre de la seva capitania.
Pense que hem pogut créixer, en molts aspectes, de la mà
– Què ha significat dirigir una banda nova i jove de Xixona en la teua carrera professional i musical?
-Ha sigut una gran experiència professional i personal, però al mateix temps un gran repte i responsabilitat. Per mi ha sigut la primera entitat musical que he pogut dirigir com a director titular, per tant ha sigut com la “primera parella musical” de la que he pogut gaudir musical i personalment. Crec que he tingut la sort de ser director novel amb una banda jove i això també ha influenciat en que siga una experiència diferent i irrepetible. Pense que hem pogut créixer, en molts aspectes, de la mà.
– Si tornara el compte enrere, dirigiries de nou una banda amb tan sols 5 anys com la UMX?
– I tant, sens dubte. Sempre diuen que les primeres vegades mai s’obliden, per tant amb els ulls tancats ho tornaria a fer. He de confesar que he tingut una gran responsabilitat, quan entres en una entitat longeva ja té una personalitat, un discurs musical fet i una guia que ha anat seguint durant molt anys. En aquest cas, s’ha tingut que construir tot de nou, cosa de la qual n’estic molt safistet. Han quedat moltes coses en el tinter, però ara l’entitat té una camí a seguir i uns nous reptes a aconseguir.
El públic de la Unió Musical de Xixona també m’ha fet sentir com a casa
– T’has sentit volgut i respectat per este grup de músics xixonencs?
– Això des del primer minut. Com sempre dic: “sou poquets però bons, i sou els que sou”. Sempre he rebut bones mostres afectuoses per part dels membres de la banda. El públic de la Unió Musical de Xixona també m’ha fet sentir com a casa. El primer any que vaig aplegar, un grup de membres de la banda ja em va convidar a desfilar amb el Moros Vermells. Tots els anys per nadal sempre reb “l’aguinaldo” per part de l’entitat, una cosa que sempre em fa molt il·lusió i que endolceix la nostra casa.
– Creus que Xixona, que té dues bandes de música i altres grups musicials com la colla de dolçainers i el cor de veus blanques, té bona cultura musical?
– Hi ha una cosa que crec que mai t’he contat. Xixona va ser el primer poble al que vaig anar a tocar amb pernocta. Va ser amb la Societat Unió Musical de Beniarrés. Encara recorde un xiquet de 12 anys quedant-se a dormir 4 dies en el local de les escoles velles, tot barrejat d’altres músics més grans i sense poder “pegar ull”. Unes festes molt esgotadores, però que sempre recordem amb molta estima. Recorde estar tocant en la filà, rodejat de bons músics, sempre amb peticions de bons pas-dobles i marxes. Entre altres, recorde al mític “Rosalio” (Javier Eguillor) demanar tocar els timbals amb la marxa mora Penya-Cadell.
Xixona és una terra amb molta tradició cultural i amb un públic molt exigent a nivell musical
Sempre he pensat que Xixona és un poble amb bons músics i bons compositors com el mestre Don Vicente Pla, pel qual han passat molts bons directors com José Rafael Pascual, Pedro Lara Navarrete, Jordi Francés, José Mira, entre altres. Per tant una terra amb molta tradició cultural i amb un públic molt exigent a nivell musical. La qual cosa també m’ha fet créixer en la meua carrera musical.
– Consideres que Xixona, pel seu volum o afició musical del poble en general deuria disposar d’un auditori com Déu mana?
– Pense que és fonamental. Hui en dia qualsevol població amb més de 200 habitants per metre quadrat disposa d’unes instal·lacions esportives, d’una piscina municipal, d’un centre escolar, d’una llar social… per tant és més que necessari tenir un Auditori Municipal. Cada entitat cultural del poble deuria tenir un espai propi per poder dur a terme la seua activitat i a banda disposar d’un lloc públic per mostrar i compartir allò que es fa dins aquesta activitat cultural. Què fa un equip de futbol sense un terreny de joc en condicions?. I un motociclista sense un circuit de motor?. No serveix de res si tot allò que treballem, a la nostra habitació, no ho podem divulgar amb els habitants de la població i així aprofitar també per fer-los partíceps de la cultura del poble.
Mira, els primers teatres (auditoris) els van construir els grecs i romans, en moltes ocasions eren de fusta i moltes vegades itinerants. Han passat molts segles i després de molts anys pense que no és legítim que cada vegada que una de les entitats musicals de la població, amb molts membres, faci un concert al poble tinga que construir-se un escenàri portàtil amb fusta. Tampoc és legítim que cada vegada que es vol celebrar la festivitat de Santa Cecilia aquesta formació tinga que ser itinerant i es tinga que traslladar a l’Auditori de la Diputació d’Alacant (ADDA). Per tant, sense entrar en polèmiques, colors, ideologies o entitats, i vist desde fora amb la meua gran ignoràcia, pense que Xixona necessita i es mereix un Auditori com Déu mana.
– Te’n vas de Xixona amb bons records?
– Durant aquests cinc anys tenim moltes experiències viscudes i molts bons records que perduraran en la nostra memòria. Me’n vaig amb bons records, però sobretot amb bones amistats. El més important de la música no està en el procès de fer-la, sinó de compartir-la, i si en aquest acte ho pots fer amb bona gent i bons músics doncs aquest és el millor record que pots tenir.
Sense constància, interés, compromís i ajut per part de l’Ajuntament i altres entitats de la població no hagués sigut possible
– Com definiries a la UMX, la banda més jove de Xixona, que compleix este any el X Aniversari?
– És una entitat amb il·lusió, ganes de créixer i fer projectes nous. Els inicis sempre són els més difícils i aquesta ocasió no ha sigut menys. Potser vist desde fora semble fàcil, inclús mínim, tot allò que hem anat fent, però hem de reconèixer que sense constància, interés, compromís i ajut per part de l’Ajuntament i altres entitats de la població no hagués sigut possible. De moment, hem creat junts un xicotet camí, amb moltes pedres i obstacles. No es arribar, sinó mantenir-se, per tant esperem que aquest camí no s’ature mai i la societat puga seguir creixent, consolidant-se com a banda dins la població, la comarca i la comunitat, i que es puguen celebrar més dècades de molta música.
– Quin concert o acte t’ha sorprés més durant estos 5 anys?
– Doncs la nostra activitat musical ha funcionat anualment per projectes. Pense que cadascun d’ells ha sigut diferent i especial. El primer va ser tímid i expectant, però ja vaig percebre que podíem fer moltes coses junts. Recorde una bona versió de la marxa mora Penya Cadell del mestre Esteve.
Altre moment viscut amb molta energia, intensitat i emoció va ser el concert amb el cantautor valencià Andreu Valor. Un concert novedós, titulat Bandautòrium, que feiem en altre format i en un indret magnific com és el Barranc de la Font.
L’entra de bandes i l’himne és un acte que sempre m’ha transmès bones sensacions i emocions
L’entra de bandes i l’himne és un acte que sempre m’ha transmès bones sensacions i emocions. Encara recorde aquella entrà de bandes amb el pasdoble “A ma mare IMG” que ens va fer i dedicar l’amic Mario Esteve.
Després de tants bons moments viscuts malauradament ens va tocar viure una etapa pandémica, però així i tot no vam perdre la il·lusió i les ganes de seguir creixent i fer projectes. Vam fer una adaptació amb música del conte «El pet més gran del món», de Rafael Ordóñez. Va ser un homenatge al conte musical de «Pere i el llop», del compositor Sergei Prokófiev.
Per suposat que aquest últim concert serà únic i irrepetible, de segur que serà molt emocionant. Ara els nostres camins ens separen, farem l’últim ball d’aquesta etapa però de segur que ens tornarem a creuar i seguirem fent música junts.
-Són viables dos bandes de música en un poble xicotet com Xixona? I dos escoles de música?
– Pensa que he crescut en un ambient musical i una població (Alcoi) on conviuen quatre bandes de música amb les seves respectives escoles, dues orquestres, una big band, una orquestra de plectre, una Coral Polifònica i un Conservatori Municipal. Antigament sí que hi havia molta disputa i rivalitat: “xiquet tu de quina eres, de la bona o de la roin?” Seria com dir: “a qui vols més al pare o a la mare?” , “eres del Barça o del Madrid?”, “quin terró t’agrada més?”. En aquest sentit pense que en els anys en que vivim no podem permetre aquestes disputes i rivalitats. Cada banda té les seues peculiaritats, la seua essència i marca personal, i el seu camí a recórrer.
Fent un símil molt particular, hi ha moltes empreses de “terro” i de segur que totes tenen la seua identitat pròpia i el seu públic en particular. Sería viable tenir una sola empresa per a tota Xixona? Doncs crec que no, pense que cadascuna d’elles aporta algo a la població de Xixona, la fa créixer exponencialment i la fa situar dins del mapa “terroner” de tot el món.
Pense que és millor tenir 2, 3 o 4 bandes de música i escoles que no tenir-ne cap
Per tant no veig problema de viabilitat. Pense que és millor tenir 2, 3 o 4 bandes de música i escoles que no tenir-ne cap. Ahí sí que tindríem un greu problema. De fet ja hi ha moltes poblacions en les que estan desapareixent les seues entitats culturals per falta de recursos o per falta d’habitants. En aquest sentit sí que tenim un greu problema com a societat, podríem dir que estem entrant en una “societat cultural deshabitada”. Vivim en una societat en la que ens persegueix el “ja per ja” i molt itinerant, i les bandes de música són tot el contrari, necessiten de temps, paciència, compromís i molta estima. Personalment, no sé si estem preparats per a aquest canvi. En tot cas som nosaltres, els músics i ciutadans, els que hem de potenciar i cuidar l’educació i la cultura d’un poble, com sempre dic, són el futur de la població. Hem de sumar i no restar, per tal de fer-ho tenim les eines perfectes: la cultura i la música.
-Tornaràs a comprar terró a la Fira de Nadal de Xixona, com has fet durant estos últims anys?
Per suposat, la Fira de Nadal de Xixona és un acte d’assitència obligatoria. A casa ja no mengem altre que no siga de Xixona. De tota manera espere que aquest “aguinaldo”, que sempre m’heu fet, siga vitalici.
Moltes gràcies per tot Unió Musical de Xixona. Moltes gràcies Made in Xixona per aquesta entrevista i per molts dels moments viscuts junts.
Deja una respuesta