«És un cant poètic i líric a la Xixona que jo he conegut»

 

Josep de Sílim, l’heterònim de l’escriptor made in Xixona Josep-Manuel Mateo Candela, llança el seu llibre ‘Xixona íntima. Cròniques de secà 1968-2018’, una obra d’acurada prosa literària i, alhora, amb un extraordinari valor documental i antropològic

Josep de Sílim és Josep de Sílim. És, en realitat, l’heterònim (nom diferent al seu amb el que l’autor firma la seva obra en adoptar una personalitat fingida) de l’escriptor made in Xixona Josep-Manuel Mateo Candela, fill d’Eliseo el Barber i Amàlia de la Barrinà. Un heterònim que podria ser-ne un altre, com Manel o Cucala, noms que l’escriptor, narrador i poeta Josep de Sílim ha emprat al llarg de la seva vida, sempre vinculada a la lectura, a la comunicació i a la escriptura. Un personatge amb diversos noms creat al llarg de la trajectòria literària, entre ells Josep de Sílim (en honor a l’inhóspit paratge de la part sud del terme pròxim a Montnegre, d’extrema bellesa). Una càrrega simbólica, la de l’heterònim, que afegeix un indubtable interés a tots els escrits vius, amb estil i sempre amb actitut creativa de l’autor.

Diu de manera molt encertada l’esplèndid prologuista del llibre, Jocs Trencats, que «Josep de Sílim…o els altres heterònims, qui sap! ha sabut superposar els dos plans de manera que es complementen, es fusionen a la perfecció i es milloren recíprocament». L’introductor de l’obra al.ludix irrefutablement al doble valor del llibre des d’el punt de vista estrictament literari, amb una acurada prosa poètica molt ben aconseguida; i, alhora, des d’un punt de mira antropològic, pel seu extraordinari recurs documental, com una mena de crònica fedatària i real del poble del terró i el gelat durant l’últim mig segle.

Josep de Sílim va començar a escriure aviat. Quan tenia només quinze anys, tal i com explica al blog ‘Made in Jijona’. Va ser, a més prolífic, ja que fins i tot va quedar finalista de l’aleshores famós concurs literari convocat per la marca Coca-Cola. Tot i que hi ha relats i escrits de finals de la dècada dels seixanta, l’autor ha hagut de mantenir viva la paraula fins l’últim moment, poc abans de que l’edició entrara en l’impremta. Potser això li afegeix un indubtable valor a estes cròniques, que de secà en tenen poc en estar embolicades amb una prosa poètica viva, molt viva, amb un estil innegable i amb una actitut creativa o procreativa del cap a la fi del llibre. Des d’Els lankis fins a Rober Perdut.

També diu el prologuista que estem davant «el cronista literari del nostre poble». I no li falta raó. Perquè cap escriptor, a Xixona, ha sabut fins ara contar la seva realitat amb el poder que li conferix Sílim a la paraula com a expressió màxima de la comunicació, més enllà d’una mera descripció de fets, personatges, objectes, anècdotes o paratges. Ens recorden la lectura de ‘Xixona íntima’ les cròniques poètiques i literarìes, creatives d’arrel, de José Cadalso i Mariano José de Larra, dintre de la literatura espanyola universal de tots els temps. De la literatura ben parida.

L’autor explica al blog ‘Made in Jijona’ que el llibre, el seu contingut, «pot ser el que el lector vullga». I no li falta gens de raó. Des d’una crònica popular, sentimental, local i costumista fins una novel.la. O un recull de poesies cosides unes darrere altres sense parar. O, fins i tot, una obra de teatre amb una tramoia en constant regeneració.

 

 

L’escriptor en parla, en declaracions a este blog, de «tormenta creativa i de passió en la qual sempre hi és present, per l’enmig, el meu poble Xixona». «Pense que es tracta d’un cant poètic i líric a la Xixona que jo he conegut», indica Josep de Sílim, el qual ha publicat poemes i proses en diverses publicacions com ara ‘Migjorn. Poesia jove de les comarques del sud del País Valencià’; ‘El País Valenciano desde el Cielo’; ‘Primer premi i Mostra de Poesia Joan Barceló’; ‘La Festa des de dins: filà Marrocs’; ‘Entre mots i versos; i ‘Fiesta de la poesia II’.

Tot i que, a vegades, estiguera en el lloc exacte en el moment just per l’atzar, hi he estat

L’escriptor explica que, potser, s’ha sentit en alguna vegada com el protagonista de ‘Forrest Gump’, basada en la novel.la homònima de l’escriptor Winston Groom. Eixe protagonista el qual, malgrat el seu retard mental, apareix en cada època importat del seu entorn i intramón. «Tot i que, a vegades, estiguera en el lloc exacte en el moment just per l’atzar, hi he estat», manifesta Josep de Sílim.

En termes formals, podem parlar plenament de prosa poètica, coses que passen a un poble contades de manera literària i lírica, fins i tot les mes roïnes. «Crec que veig de forma massa idel les coses, a vegades la vida no és tan bonica com jo la veig al llibre, però per això entra en lloc la literatura per tal de fer-la, la vida, una mica més dolça i edulcorada», comenta l’escriptor Sílim.

De Luis Porta a El Lobito passant per Paquitín o El Mulero

 

 

I ens parla de diversos capítols, com ara el de Luis Porta, el de les barquetes, el ‘speaker’ valencià de la tòmbola; o l’empresari El Lobito, educat a Oxford i propietari de les marques de torró El Lobo i 1880; o de l’artista Paquitín; o del moro verd i bancari Paco El Mulero; o de Paco Minuto, Tintoretto o Tomaquera; i del costum de passetjar per la plaça «el qual està perdent-se, perquè ara sembla un desert»; o de mostrar el pis davant de la boda dels fills; o de l’èxit de la ràdio parroquial de Xixona, que tant i tant contentava el bisbe per la recaptació en l’emissió de discos contractats pels jovens de l’època.

La projecció literària del cronista literari de Xixona, amb permís del cronista oficial, el bon amic historiador Bernardo Garrigós, va més enllà de les seves publicacions a Alacant o al País Valencià o a Catalunya. Perquè Josep de Sílim s’ha cartejat, ni més ni menys, que amb el Premi Nobel de Literatura Vicente Aleixandre, el qual es va adherir a l’homenatge a Miguel Hernández organitzat pel Grup de Teatre del Club Joventut de Xixona. També hi es va adherir a aquell homenatge al poeta d’Oriola Miguel Hernández el dramaturg Antonio Buero Vallejo, el qual també escrigué una sentida carta a Josep de Sílim; també mantingué una estreta relació amb Joan Brossa, el mestre de la poesia visual surrealista en llengua catalana desaparegut l’any 1998.

Mig segle de Xixona contada i recordada en forma lírica i estil costumista. A la pregunta de si es bo per a totes les generacions la lectura del seu llibre, per allò de que la coneixença de la història millora el present i es recomanable per emprendre el futur amb garanties, l’autor Josep de Sílim diu: «Si ho compares amb altres pobles valencians, Xixona conserva els seus costums, estan ahí com si foren folclore, per la qual cosa pense que si aquests costums tingueren repercussió la gent dels altres pobles diria: quina riquesa tenen en eixa població». Com per exemple, explica l’escriptor, a l’hora de posar en valor xicotetes coses a les quals no hi donem importància, com ara el rataule de l’altar major de l’esglèsia, obra de l’escultor Octavi Vicent i que comportá la col.locació de 13.000 quilograms d’una pedra marbre molt especial.

No ens ha donat encara temps a llegir tot el llibre, editat per l’Ajuntament i amb una esplèndida i jeroglífica portada dissenyada per la també xixonenca Roser Miquel Ortuño, de Casmic LAB. Per la clara demostració d’eixa actitut creativa, poètica i narrativa de la que en parlàvem, volem reproduir ací, però, una part del capítol de Tona la centenària, la qual visqué a la Capua i la Costa, dos conegudes finques prop del port de muntanya: «El seu cos conté un facís de paciència desdentada, barcelles d’il.lusions de balls a l’era. Fecund en fills i ric en sofriments, està colrat de sol i pluges de la Carrasqueta. És més fort que les monarquies, les dictadures. Tota ella és un lliri, un roure, una serenata de bandúrries».

Com diu molt encertadament el seu prologuista, Jocs Trencats: «Josep de Sílim, i els seus heterònims també, va aprendre fa molt de temps que, com el que abracen aquestes cròniques, la literatura és la millor teràpia per a curar els mals de l’ànima, per a evitar el patiment del temps que se’ns en va acceleradament, la vida que passa de pressa sense que ens n’adonem».

 

 

Enhorabona, benvolgut Josep de Sílim, i enhorabona al poble per tindre’t!.