Este relat forma part de l’interessant llibret ‘Passejant per Xixona’, amb textos de Bernardo Garrigós Sirvent (cronista oficial de Xixona) i amb il·lustracions de Margarita Galiana Cremades. Editat per l’Ajuntament de Xixona l’any 2013, essent alcalde de Xixona Ferran Verdú
«De l’esglèsia de Santa Maria, coneguda popularment com Església Vella, cal destacar-ne la portada. Té un timpà decorat, en el centre del qual apareix un grup escultòric format per Santa Maria suportada per un àngel i franquejada a la dreta per Sant Bartomeu i a l’esquerra per Santa Bàrbara, emmarcat amb motlures tardogòtiques. Culminava amb una rosassa.
Aquestes característiques estilístiques ens parlen d’un llenguatge escultòric propi de l’estil gòtic. Si observem la portada veiem a la dreta restes de tapial, propi del segle XIII. En canvi, al costat contrari trobem restes de maçoneria. Tot açò ens fa pensar que si bé a la fi del segle XIII els primers pobladors cristians van construir una esglèsia de l’estil de la reconquesta, posteriorment, probablement al segle XV, es remodelà i s’adaptà al gust de l’època.
Les restes de l’estructura, que encara perduren, ens expliquen com era l’esglèsia abans de desaparèixer. Tenia una planta rectangular d’una única nau i contraforts interns. Estava dividida den cinc trams per quatre arcs faixons que creaven una sèrie de capelles, el presbiteri era rectangular i, al fons, estava l’altar major. La coberta era de doble vessant sobre bigam.
Amb l’increment poblacional del segle XVI es féu palesa la necessitat d’un nou temple parroquial. Desp´res de la construcció i la consagració de la nova església parroquial el 1628, el temple de Santa Maria va perdre les principals funcions litúrgiques, tot i que continuà sent lloc d’enterrament de les principals famílies xixonenques fins a l’inici del segle XIX.
En el segle XVIII va ser escola de primeres lletres i, al costat del mur nord, es va habilitar un espai per a cobrar l’impost del delme, per això la placeta arribà a ser coneguda com la placeta del Delme. A principis del segle XX, els veïns la utilitzaven per jugar al bingo, per la qual cosa també va ser coneguda com la placeta de la Loteria.
Des de la Plaça Nova, si mirem cap al castell, descobrirem els típics carrers medievals que van nàixer a l’empara de la fortalesa».
Deja una respuesta