Pel seu interés i la seva força narrativa, en un dia especial pel Garri, al qual rendix hui homenatge a l’ADDA la Diputació d’Alacant, reproduïm este article de l’escriptor xixonenc Josep de Sílim, el qual diu del personatge coses tan boniques com aquesta: «Un José-Enrique , Marroc al màxim. Amant de l’Encontre i la posterior festa dels coets borratxos de set mogudes i la guitarreta i percussions varies en Ca Sebastianet, en el Trabajo, en el Pub de Julianin, golpejant per anar a cantar la Mona»
Xixonenqueries—-
Jose-Enrique Garrigós , «l’Artista»
El Jose-Enrique «l’Alicantí»(sic) del que jo vull parlar perquè el coneixia, és l’Artista. El company dels Mustang i los Sirex posiblement, a la Barcelona dels 60. L’amic de Paquitín i Pepe el de don Rafael i tots els «Míseros» (el millor grup de les comarques d’Alacant) de quan Massiel començava a dur minifaldilla.
«L’artista», que revolucionà la modernitat xixonenca amb aquella mena d’assaig del «Show» de l’escalera», amb Paquito el d’Eliseta ( el fill del Moreno) , Marcos Ros , Julian el malagueny -que un dia em digué «Se ama la soledad que se busca, no la que se encuentra»-, que haurà estat d’ell i la seua germana Rossa? i molts altres jovenets i jovenetes .
Alló fou l’eixida de l’armari del rock xixonenc, amb un potent focus de colors. Un espectacle, al preu d’una pesseta, en una entra(d)eta porxe inundat d’humitat. Des del carrer les Parres, front de la casa d’un moliner de Montnegre i davall del pis on en la cambra dels mals endreces, en algun temps, un fuster feia taüts.
És l’Artista de l’època dels «discos dedicados» de l’emissora parroquial, amb Pote i Mimi … , i el Xavo , que després volaria a Canaries, com un dels millors reporters Butanito amb micròfon d’or, encara que treballava en el banc. El manager de la radio, Don Antonio, el cura que olia a cura.
Un José-Enrique , Marroc al màxim. Amant de l’Encontre i la posterior festa dels coets borratxos de set mogudes i la guitarreta i percussions varies en Ca Sebastianet, en el Trabajo , en el Pub de Julianin, glopejant per anar a cantar la Mona.
«Jóvenes, éramos tan jóvenes…
soñaba yo y soñabas tú
y fué…la verdadera razón
de mi vida
nuestros sueños sin temor…»
Un artista per a un poble emprenedor i fester, on fou president del Casino Cultural. Un poble on hi havia un Club Joventut capdavanter, i una reina, Mamen , novia eterna, i després dona d’ell. Un poble valent i melòman, que ha donat immens músics i bons cantants.
Una població que precisament hui dissabte 28 de novembre, amb un dels seus fills, Javi Eguillor, solista timbaler, i amb l’orquestra de l’ADDA d’Alacant, li oferirà un sentit homenatge. Una reverència a una persona que fou el mes gran executiu que ha tingut la industria més nostra i que ens defineix amb la del gelat, la industria del terró.
La música tranquil·litza, pacifica, encoratja i relaxa, calma i fa relluir els moments magnífics de l’existència. És una forma de rememorar, d’evocar. Hui a mi m’han vingut molts d’estos moments viscuts amb ell. El meu veí de dalt en el carrer València,4. Sé com era. Vaig treballar amb ell. Un viatge de Xixona a Barça en el seu cotxe, «ambos dos» soles, Fira Alimentaria, dona per a moltes confessions.
Temps tindrem de parlar del dirigent del terró més important que ha tingut Xixona. Del polític que li hagués agradat ser l’alcalde del lloc mes dolç del mónL’escriptor xixonenc Josep de Sílim.
Hui que escoltarem a Falla, he volgut recuperar «l’Artista» més íntim, el més propet, el més amic del veïnat, l’Artista dels quintos . Temps tindrem de parlar del dirigent del terró més important que ha tingut Xixona. Del polític que li hagués agradat ser l’alcalde del lloc mes dolç del món. Del que fou president de clubs i associacions, del màxim representant de la Cambra de Comerç , i altres institucions, compte vicepresident de l’Hèrcules, i del Consell Regulador del Terró.
Hui és dia de recordar-lo simfònicament. D’enaltir els bons i oblidar els mals moments i les tasques difícils , complicades i les cares preocupades. Escoltant les interpretacions de l’Orquestra de l’ADDA dirigida per Josep-Vicent, serà la forma d’expressar que no l’oblidem. Que sabem el que costa tot si es fa per la comunitat, que de vegades es desagraïda i de vegades té tota la raó. Que igual que ell ,sabem de de totes les lluites, adversitats, triomfs , entrebancs…
Amb Txaikowski, amb els timbals, amb Eguillor i amb Michel Daugherty.
Tindrem entrades?
FOTO: (José Enrique Garrigós a la dreta. Foto 27 novembre 1979. Eliseu i Penya , retratistes. Diari La verdad. Client: Comercial Guai; executiu Comptes : Josep Mateo)
Deja una respuesta