Juan Antonio Sirvent Arroyo, el Lobito, un terroner xixonenc educat a Òxford

 

Conta l’escriptor Josep de Sílim al seu llibre ‘Xixona íntima’ que «a l’entrada de la democràcia era la primera fortuna declarada a Hisenda en el rànquing de la província d’Alacant, cosa que no impedia que tinguera en gran estima els treballadors de l’empresa, dels qui deia que eren l’actiu més important, per davant dels diners»

Ens ha semblat oportú transcriure el capítol que li dedica Josep de Sílim al seu llibre ‘Xixona íntima, cròniques de secà’ en complir-se este any el desè aniversari de la mort del recordat Lobito. Tot açò és el que ens conta a l’esmentat llibre sobre este gran empresari xixonenc:

«Hui, quan escric això, fa quatre anys que va faltar Juan Antonio Sirvent Arroyo, als 77 anys, després d’una vida intensa, plena i no exempta d’entrebancs. Don Juan, Lobito o Juan Antonio, com li deia jo, va ser un excepcional empresari xixonenc del terró. Obert, tolerant i progressista a més dúna persona excel·lent i planera, a qui es rifaven els periodistes per ser -com en diríem ara- molt bon comunicador i relacions públiques.

Al llibre de Xixona que prepare (i busque qui me l’edite) ja en parlem més extensament, com correspon a les característiques de l´homenot, que a l’inici de la democràcia era una rara avis de la societat xixonenca i de l’empresariat del País.

Només entrar el seu despatx t’impressionava que tinguera en una urna un exemplar -segurament una primera edició- de l’Atlante español, de Bernardo Espinalt, obert per la pàgina on es feia referència a Xixona. Fue el primer que cità, en el poble, el gran periodista italià, director d’Il Giornale, Indro Montanelli, quie deia que, als primers jocs olímpics de Grècia, ja hi havia paradetes de terró al voltant dels recintes olímpics (776 abans de Crist).

 

 

Fou amic de Fidel Castro, així com també de personatges polítics en l’extrem oposat. Conegut d’ambaixadors, cònsols d’arreu del món i membre d’importants i molt representatives institucions econòmiques

Estudià a Òxford, fou amic de Fidel Castro, així com també de personatges polítics en l’extrem oposat. Conegut d’ambaixadors, cònsols d’arreu del món i membre d’importants i molt representatives institucions econòmiques, duia a Xixona i al negoci del terró en la sang, heretat de son pare, qualitats que va saber transmetre als fills, i va fer de les seues marques 1880 i El Lobo dues de les més importants d’Espanya.

Cuidava fins a l’extrem la qualitat del seu producte i va tindre per això més d’un conflicte. A l’entrada de la democràcia era la primera fortuna declarada a Hisenda en el rànquing de la província d’Alacant, cosa que no impedia que tinguera en gran estima els treballadors de l’empresa, dels qui deia que eren l’actiu més important, per davant dels diners.

Fou també un gran impulsor i protector de la cultura, sobretot a Xixona, i també en altres parts on tenia coneguts famosos en diversos sectors.

Mantenia llaços d’amistat amb el conseller d’Educació dels dos primers governs preutonòmics (nét d’un batle d’Elx en l’etapa republicana), Josep Lluís Barceló, principal impulsor en aquella época de l’ensenyament del valencià. En guarde records immillorables i moltes anècdotes que ens farien riure d’allò més, en contrast amb moments coneguts per tots però tran desagradables, que no m’atrevisc ni a mencionar.

 

 

No sé si el poble de Xixona va ser just amb ell, però un dia com hui he recordat que, a més, Don Juan, Lobito o Juan Antonio va ser qui em deixà el trage perquè tornara a eixir en la nostra benvolguda filada dels Marrocs!».