La Pelegrina més dolça del món

 

Un centenar de romeus a peu des de Xixona des de les 3 de la matinada i més de mig millar de xixonencs en la homilia d’Eugeni, el retor del poble del terró i del gelat, imprimeixen un selleig propi, com la DO, a la Santa Faç

Són les tres de la matinada. Un lleuger vent de llevant més gelat que el que és habitual a Xixona a aquestes altures del mes d’abril no frena la tradicional ‘quedada’ de romeus i romeues amb direcció sud: a la Santa Faç. No plou més enllà de la llàgrima de la Verònica, el monestir de la qual s’alcançarà dintre de, si més no, unes tres hores. Capatàs i guia turístic de luxe: Toni López ‘Marineta’, fill de l’insigne Marina el Fuster. No debades, Marineta porta a les seves esquenes trenta-set pelegrinacions, totes a peu, si be que cinc d’elles des d’Alacant. La resta, com esta passada matinada, des del poble del torró i del gelat. Comença la Pelegrina més dolça del món.

Fins i tot abans de les tres de la matinada, on molts dels cent pelegrins que han eixit a peu de Xixona queden al bar Monterrei, ja es nota pels carrers un color groc i verd freflector que delata la caminata envers la Santa Faç. Jupetins, llinternes, barrots, bastons de senderisme i fins i tot algun gos amb una llumeta intermitent al seu collarí. Als que baixen del centre del municipi se’ls unixen els romeus i romeues que havien quedat al barri de Sant Sebastià. Tots junts, però no revolts, inicien la marxa per tal d’estar abans de les hui al monestir, on el cura Eugeni Amorós arribarà amb un grup nodrit de més de seixanta parroquians amb un autodar fletat expressament. «L’important es fer la Pelegrinació, uns a peu, altres en cotxes particulars o en un autocar; l’importat es estar per i amb Déu en la Santa Faç», ha dit a l’homilia el retor de Xixona, Eugeni Amorós, feta només en llengua castellana malgrat un auditori majoritàriament valencianoparlant.

 

 

Romeus i romeues encaren la costera de la Mina i es nota en l’ambient. El pudor de líquids lixiviats de la polèmica planta de fem Piedra Negra roman en l’ambient molt més enllà de l’antica venta del catxirul. Cap dels romeus i romeus es alié a la pudor i hi marmula, perquè l’oxigen necessari per acabar la marxa no és el mateix que el existent amunt, al poble del torró. Per fortuna el vent no bufa hui cap al nord.

De sobte, es sent un alé més fort de qualsevol romeu. És Cristóbal Gómez, un acreditat atelat de Xixona que fa any rere any la Pelegrina de la manera que millor sap i li va: correguent. Ben il·luminat, això sí, al cap per si de cas.

 

 

El tràfic de camions femers, que hi arriben a Piedra Negra de tot arreu, és frenètic. Made in Jijona en conta, fins la recta dels xalets de Mutxamel o el Molí una veintena, amb les seves corresponents tornades als pobles d’origen. Plàstics a les cunetes, i no pocs, són el millor testiu del què es diu: arriben molts, massa, camions a Piedra Negra de Xixona. De nit i de dia.

Alguns grups fan cafè i cigarret al parking del que va ser el restaurant Alcon i abans el Catxirul. S’ho prenen amb més paciència i fan bé, perquè la marxa es desenvolupa amb total normalitat. No s’ha vist a cap unitat de la Policia Local de Xixona en tota la matinada, tot i que haguera estat bé pegar només una ullada. Encara que fora una.

I arriba un dels moments més desitjats. El del cafè, la magdalena i, en alguns casos, el cantueso a la mítica Venta Diego de Mutxamel. El soroll del riu Sec, per sobre del pont, revetlla que baixa un muntó d’aigua des del pantà de Tibi després les últimes plutges. També és un sicológic reclam per visitar al Roca de la venta mutxamelera, això si no has fet de ventre o pixat abans, al lliure i quiet camp de la lluna santafacina.

 

 

Més enllà del Ravalet de Mutxamel, front a la seva església, ens topem amb un grup quasi tant veterà com el gran Marina, el qual sempre el recomanaré a tot aquell xixonenc que siga nou en la romeria, tot i que camina a bont ritme i, mentre, xarra més que alena. Ens trobem a Catalina que, al seus seixanta anys, continua fent la Pelegrinació a peu i hi van tres dècades pràcticament sense cap falta. Ploga o neve o bufe l’aire de llevant. Junt a ella, Ana, tant veterana com Catalina tot i que és més jove. «Alguna volta he vingut per promesa, algun any per necessitat o per tradició i normalment sí s’ha complit la promesa demanada», explica a Made in Jijona Catalina. Miguel, el seu marit, també porta trenta pelegrines consecutives, alguns anys fins i tot de baixar i pujar, i de passar mentrestant per la farmàcia a comprar ‘Reflex’. «Vaig tenior una depressió i, després de venir a la romeria, em vaig trobar millor», relata Miguel mentre avancem fins al monestir.

 

 

Un nodrit grup de xixonencs i xixonenques, de totes les edats, es donen pressa per tal de  no arribar tard a la missa de don Eugeni Amorós, el retor amb plaça de Xixona. Acaben d’arribar, molts d’ells, amb un autocar ‘ex professo’ des del poble del torró i del gelat. Altres hi venen amb cotxes particulars. Tothom, a la recerca d’un moment de pau interior, de vocació religiosa, de retrobament amb Déu. De silenci.

 

 

Encara no són les huit del matí. El monestir de la Verònica, però, hi és de gom a gom de xixonencs. Més de mig millar de ciutadans i ciutadanes vinguts del nord dolç per culminar amb pau, alegria, tradició, fe i festa la Pelegrina més dolça de tot el món.