VII CONCURS DE RELATS FESTERS 2022, autor Josep Miquel Arques Galiana
SEGON ESTIU SENSE FESTES
Era com un malson! Dos anys ja havien passat de l’anunci de Pedro Sánchez de l’Estat d’Alarma. Mai oblidarà aquell 13 de març, ja no perquè era el seu aniversari, ni per la foto que va penjar a les xarxes amb paper de wàter, sinó perquè ens convidaven a fer un tancament obligatori i amb la finalitat de no contaminar-nos. Evidentment que la vida de les persones era el més important, no cal ni dir-ho, no cal qüestionar-ho, però… la Festa donava un tipus de salut mental, psicològica, espiritual, amén!
Tanmateix, però, Tolo tenia una premissa, perquè eixir a festes per a ell era com preguntar si demà eixiria el sol. Era un tot, un totum revolutum, era un regal, era… la seua manera de viure, senzillament.
Estava capgirat en l’organització de l’estiu, amb desconcert. El primer any ho havia acceptava a contracor, i no esperava passar altre estiu sense les desitjades Festes. Rumiava com poder plantejar unes festes segures. Però no el deixarien. Era dilluns, principi de la setmana i Tolo estava llegint la crítica gastronòmica del periòdic Desinformación del dia anterior, diumenge, ja que son pare li’l deixava en l’escala de casa, una vegada que l’havia llegit. Era un fidel seguidor del crític gastronòmic Víctor Masià, que signava com a Vírmel, i que havia aprofitat el seu temps lliure per accedir als diferents establiments gastronòmics amb una certa qualitat, ens i disciplina en els fogons (digues-li Ca Joan, L’Ereta, Monastrell, Bonamb, l’Escaleta, Casa Pepa o el Xato).
La crítica d’aquell dia no tractava exactament d’una anàlisi d’un menú, sinó de les opcions diverses que existien per poder fer una reunió gastronòmica, tipus cabasset amb un adjectiu xic, que inclou ria, sempre respectant les ja instaurades mesures COVID amb les distàncies soci als i limitacions adients.
Parlava de dinars a l’aire lliure, evitant els menjars de plats compartits, tipus arrossos, gaspatxos o caldos. I apostava per menjars més individuals, fets al foc a la brasa.
Ho llegia mentre es feia uns cacaus i una cervesa ben fresca, sota un llimoner en la piscina del seu mas. Era principi d’estiu i no tenia cap pretensió a priori. Tancà els ulls i no sabria si anar-se’n de viatge als Pirineus, eixir d’Espanya o anar algun dia a la platja. No tenia el cap per a decidir. No estava centrat.
Damunt d’una taula que s’havia fet amb una pedra de trencar ametles, aguantada per un bon tronc de pi que va caure en la DANA que portava el nom de Glòria, tenia altre llibre de David Safier, Maldito Karma. L’agafà i l’obrí per on l’havia deixat. Era un llibre on una presentadora de televisió que estava en el millor moment de la seua carrera patia un accident i moria esclafada pel lavabo d’una estació espacial russa. Una vegada morta s’assabentava que havia acumulat mal karma al llarg de la seua vida: havia enganyat al seu marit, havia descurat a la seua filla i havia amargat a quants l’envoltaven. Prompte descobria quin era el seu càstig: estava en un forat, tenia dues antenes i sis potes… era una formiga!
Estava adonant-se i havia entès que el seu karma, mentre devorava les pàgines del llibre, no tenia l’energia que deriva ra de les seues accions acomplides. El coronavirus l’havia fet reflexionar molt, li venien al cap les que li portaren a un kar ma roí: l’haver-se adormit més d’un dia i no haver pogut arribar al Moro Traïdor, i encara li recorria en ment el que li digué Marcos Ros: —No envies el WhatsApp! — Al descobrir el secret.
Per què ho va fer? Estava penedit. En què es reencarnaria si li vingués de sob te la mort? Li venien imatges de borinot, alacrà i fardatxo, si el karma era negatiu. Ni bo ni roïn: el Pansit, Paco el Simpàtic, Alberto el Lleig o Arturo Nicolau (no esta ria tant malament), i el bo: seria un bon Moro Traïdor, el tio Punyal (fester ente lèquit), el mateix Berlúbia, Albert Sala o Jaume Miquel (savis festers).
Tolo no les tenia totes. Havia de bus car una solució per començar a tenir un bon karma fester. Quina imaginació tenia Tolo! Això es diu, poca faena. De sobte li sonà el mòbil. Era un número llarg. Li estranyà, parà a pensar de qui podria ser. I amb dubtes lliscà la pantalla i contestà:
—Sí?
—Bartomeu Gisbert Sirvent?
—Sí, soc jo. Tolo per als amics. Però com que no sé qui és, millor Bartomeu. En Bartomeu, per cert, més exacte. Vinga, com vulga que… —l’interrompé l’altra interlocutora.
—Soc Marinela Garcia, directora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. Li telefone per donar-li l’enhorabona perquè ha guanyat la plaça de professor associat en el nostre departament. – Tolo restà en silenci uns quants segons.
—Ostres, no m’ho esperava, ja ni me’n recordava.
—Podries baixar demà a la Universitat? Així t’explicaria la docència que has d’impartir i la resta de coses que cal fer.
—Allà estaré!
Va deixar el llibre en la pedra, es va posar les ulleres de sol i es va gitar en l’hamaca, en posició de fardatxo. El potent sol va fer que tancara els ulls.
L’ASSOCIACITURA
Puntual, era una virtut que ningú li ho podria retreure a Tolo, es presentava ben perfumat a la tercera planta de l’edifici de la Facultat de Filosofia i Lletres, tot i que donaven de tot, excepte de Filosofia. Allà l’esperava Marinela Garcia Sempere, catedràtica de Filologia Catalana i directora actual del Departament que portava el mateix nom que defenien els seguidors dels mític Lizondo, o era tot el contrari?
Li va explicar detalladament, amb pau sa metòdica i to dolç l’escomesa que ha via de fer a partir del proper curs. Donaria una assignatura que li aniria com l’anell al dit, Taller de Creació Verbal, que mit jançant la literatura popular, l’alumnat crearia activitats per a l’aprenentatge de segones llengües dins del famós i diver tit PEPLI, que la Conselleria d’Educació havia engegat amb una il·lusió inusitada, però que havia aconseguit definitivament trencar les conegudes com línies en valencià.
La veritat que se’l veia il·lusionat per començar un pro jecte nou, i si ja no podria gaudir plenament de la Festa in situ, caldria que es centrés en la seua carrera professional.
A més, va aprofitar l’avinentesa per poder tancar d’una vegada per totes la seua tesi doctoral de les Actes Notarials de Jaume Aracil. Tolo les havia transcrit, del notari Jaume Aracil de 1495. Parlant del treball, Marinela es va recordar d’una acta on es feia referència a l’herència que possiblement hauria deixat Al-Azraq i que comentava, com una hipotètica hipòtesi, Just Sellés en el seu llibre Al-Azraq el Blau.
Aquesta hipòtesi deia que Jaume I i Al-Azraq havien arribat a un pacte secret i hauria deixat Xixona com a frontera de les terres de Diània.
Potser tindria certa lògica el que comenta l’autor de diversos llibres on li pega la volta a la idea que es tenia sobre el moro, el musulmà, i no serien tants roïns. Va recordar la idea de la Diània, que eren les Comarques Centrals, unes altres ho anomenaren Tugur tudmir o Iqlim al-Yabal, i unes altres encara es van obstinar a trencar amb límits ficticis el que hui dia es coneix per territori diànic, i que comprendria la Marina Alta, la Safor, la Vall d’Albaida, la Costera, El Comtat, l’Alcoià, i més darrerament la Canal de Navarrés. I on Xixona hauria sigut on es va signar aquell pacte que no s’hauria donat a conéixer.
Ho posava ben clar i ho explicitava, amb documentació extreta de l’Arxiu del Regne de València, Al-Azraq el Blau.
El primer que va fer Tolo, ans de contar-li a sa mare la novetat de la nova feina aconseguida per mèrits propis, va ser dirigir-se a l’ordinador i va buscar l’acta que li havia comentat la seua directora de tesi.
I tenia raó, allà estava el detall.
Item per quant yo dit March Antoni Aracil, al present stich malalt y pretenchme puch morir de una scopetada mean tirat per una finestra sense saber qui, vull que dit document entre Jaume I i Al-Azraq sia guardat per voluntat meua als fills llegítims del dit Diego Aracil y si no tindrà a a guarde en e·l Arxiu de la Corona de València i que es trobarà en el Baldufari General, en secret.
En segon lloc, i per assegurar-se de la seua troballa, més bé seria donar-la a conéixer, ho trobava un tema molt interessant per a la següent edició del Programa de Festes i faria com un petit homenatge a Pepe l’Arxiver, després de quasi trenta anys i es preguntava el per què d’aquesta poca informació. I rellegint la seua tesi, començava a nugar caps, però no entenia, ja que si Jaume I tenia eixa idea de donar a conéixer i que no s’oblidés amb la finalitat de tenir referents posteriors dit explícitament al Fur IX XIX, número 25, la preocupació de la situació dels registres quan un notari passara els seus documents a d’altri, per la qual cosa ordenava que en aquestes circumstàncies els llibre del notari haurien de quedar en poder d’altre notari del dit lloc:
Los escrivans, quant se morran o·s partiran de la ciutat e·s n’iran en altre loch per rahó d’abitar o d’estar, jaquesquen lo libre e·l meMoiral e les cartes que seran closes a alcun notari habitador de la ciutat, lo qual notari en loch de aquell qui serà absent pusque fer les cartes e mentre les notes en forma pública.
I el rei Pere II, el 1365, va fer ampliar el Fur anterior, preocupat per les greus i freqüents pèrdues de documents i registres:
Com en la ciutad e regne de València se sie moltes de vegades sdevengut que los libres e prothocols, scriptures dels notaris, après òbit de aquells, romanen en poder de la muller del notari defunt e d’altres persones privades, les quals, per mala cura e necligència, lexaven perdre e destrouir los dits libres o prothocols o scriptures, hoc encara aquells venien a persones faent tapins e cubertes de libres e cubertes de libres e encara a speciers.
I ordenava que: … d’ací avant, quan sdevendrà alcun notari morir, los hereus marmessors, tudors, curadors dels béns de aquells, que aquells, dins deu dies comptadors contínuament après òbit del dit notari, sien tenguts de remetre e posar en poder de la cort major civil de les dites ciutats, viles e lochs del dit regne, on lo dit notari defunt son domicili, los dits libres, prothocols e scriptures…
Anà al llibre de Historia de Jijona per centrar-se i aclarir-se. Jaume I va prendre Albaida el 1244 i Xàtiva el 1248, però la conquesta cristiana no va suposar la desaparició de la presència musulmana en la zona, sinó que hi romangueren fins al segle xviii.
En aquells anys, les comarques centrals ja tenien entitat administrativa, com una de les Governacions. De fet, Jaume I va denominar el territori que hi ha entre el riu Xúquer i la línia Biar-Busot, com el País de les Muntanyes o Governació de Xàtiva. Després trobem que la primera revolta d’Al-Azraq fou el 1258 , i el primer privilegi que atorga Jaume I a Xixona per defendre el Castell el 1260, i el pacte amb Alfons el Savi, el 1264.
Entremig, estava segur que l’ens administratiu tindria un punt de partida. Hi havia indicis, tant en el Llibre dels Feyts, en el Llibre de Repartiment i després en el document que havia transcrit i que no s’havia adonat fins que la directora del Departament de Filologia Catalana li ho havia comentat.
Necessitava altra pista. L’arxiu xixonenc se li quedava curt. Li vingué al cap el llibre de Joan Ponsoda El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295). I l’article que escrigué temps enrere en la revista festera, una “Disputa en la font de la Costa” entre un cristià i un moro, el qual no el deixava passar, fins que van arribar els soldats i la brega es va acabar quan li va traure el pacte. Eixe mot el va fer acostar-se, aprofitant també la Fira de Cocentaina, a l’arxiu del cap de la Comarca del Comptat, i amb moltes concomitàncies festeres.
L’ARXIVERA
Sense cita prèvia es presentà en l’edifici on dormien i descansaven tots els documents medievals, en la segona planta del Palau Comtal. Entrà amb un concís però contundent toc a la porta de cristall. Asseguda a una taula va veure una fadrina de la qual es va quedar impactat. Vestia de jaqueta negra, camisa blanca, pel negre com el follí llarg que li sobrepassava el muscle i ben planxat, olorava a perfum i no dels barats, dos dits més alts que Tolo.
– Bon dia – digué Tolo- entre sorprès per l’airositat de l’arxivera i l’arquitectura de l’habitacle.
-Bon dia – li tornà- Què volia? -amb tot respectuós.
-Soc Bartomeu Gisbert Sirvent, però tots em coneixem per Tolo –va aprofitar per dir per primera vegada el seu nou títol prestigiós- professor associat al Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant… -no el va deixar acabar.
-I…?
-Pos –tallat. Rectificà- Doncs, que estic enllestint el doctorat i necessite fer una consultat en el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina. –Al dir el llibre, l’arxivera ja deixà la secor i es presentà.
– Soc Moira, Moira Francés, arxivera des de fa cinc anys d’aquest magnífic, històric i tranquil repositori de documents. No tota la vida he sigut arxivera… –es veu que estava un poc avorrida i tenia ganes de parlar, perquè li va contar coses que no se solen donar a conéixer la primera vegada que entaules una conversa- que abans treballava en el Zara, i vaig aconseguir la plaça, i no sé com.
Va continuar dient-li que també havia fet els seus pinets en la branca d’educació i que li agradaria arribar a aconseguir-ne una, i que estava estudiant per poder arribar-hi.
Tolo la va interrompre.
-Molt bé, molt bé. Si tens constància ho aconseguiràs. Mira, tornant. M’agradaria poder consultar els documents que t’he comentat. -va passar del vostè al tu- Ja que, com t’he dit, voldria trobar una pista d’una hipòtesi. -i es va llançar- si vols, després et convide a una canyeta i et comente.
L’arxivera li va dir que s’asseguera en la taula destinada a la consulta de documents, i li va aconseguir uns guants de cotó blancs. Li va fer signar el full ètic de consulta i se’n va anar a pels llibres.
No passaren ni dos minuts i li tragué els tres exemplars. Prèviament tenia un índex digitalitzat que va consultar i va aconseguir centrar més ràpidament i l’estalviar temps.
El primer que va fer Tolo va ser llegir el document que ja coneixia entre la disputa del Cristià i el Moro pel pas de la Font de la Costa. I sí, feia referència al pacte. Alçà la mirada i Moira s’acostà. Li va indicar el tros de document amb el dit.
-Tu no sabries a què es refereix aquest pacte?
-Doncs, per pacte no trobe res, però si et refereixes algun tractat de repartiment, et puc comentar que hi ha alguna cosa del rei en Jaume I. Esperat, que et trac altre document. -l’arxivera, amb pas contundent, se n’entrà altra vegada a les prestatgeries de color gris, mogué l’espècie de volant de ferro, es mogué un caixó i li facilità documents signats per Jaume I.
-Si hi ha alguna cosa, pot ser estiga ací.
-Tens temps fins les 13:30 que és quan tanque, i sinó ho trobes, podràs venir altre dia.
Tolo va començar a consultar altra vegada tots els documents que li havia facilitat Moira l’Arxivera. Anava amb compte de no fer malbé els delicats llibres. Mirada atenta, concentrada. Es notava que li agradava el que estava fent i tenia el seu puntet de gràcia el poder investigar i arribar fins on el cor li deia que havia de seguir.
L’arxivera el mirava atenta des de la seua taula. Una mirada d’eixes d’atracció, mirada empàtica, i semblava que hi havia tuacte.
Es va posar un poc nerviós, semblava que havia trobat alguna cosa, i era la segona vegada que es feia referència al pacte, però ja més explícitament, i que calia buscar-lo en el llibre del Baldufari General, BALDUFARI general dels calendaris, testaments y altres contractes per a proves y justificacions de parenteles de Jaume Català y de Borrull.
Moira va dir que eixe llibre el trobaria a l’Arxiu del Regne de València. Va fer una telefonada i li va dir que el llibre sí que estava disponible per a la consulta, però que li havia fet moltes preguntes estranyes, i s’havia posat un tant nerviosa la receptora de la telefonada i que per a què volia eixe llibre! I l’arxivera li respost que per a fer una investigació i de sobte, la telefonada es va tallar. Tolo va tancar el llibre i va dir:
.T’apeteix una cervesa?
EL LLEGUM
Van baixar i van creuar el pati d’armes del Palau Comtal. Hi ha edificis i edificis i el de Cocentaina és un d’eixos; on sembla que el pas del temps mai haja passat, amb el silenci i la tranquil·litat que es respira, la sonoritat que roman, les històries que tenen les parets, la frescor que transmeten les plantes del jardí interior.
Només eixir-ne van veure un bar i van seure a la terrassa. Moira li va preguntar el que estava buscant, Tolo li va comptar fil per randa, amb una passió inusitada, des de la hipòtesi fins el que esperava trobar. Li va comentar que estava segur que hi havia alguna cosa i que la descobriria. Ella va quedar fascinada. Li molava eixe rotllo.
El to de la conversa va canviar a una qüestió més personal.
-I una xica com tu, tindrà parella no? -no sap com li va eixir eixa pregunta- disculpa no volia ser tan directe. Volia dir que una xica tan bona com…
-No ho arregles. No tinc parella. I ja que em preguntes et diré que vaig tenir un desengany amorós, propi d’un tio porc i desemparaulat, i que em va vendre la moto, i em vaig quedar de quadres quan em vaig assabentar que s’havia gitat, ja saps com són estes coses…-no la va deixar acabar.
-Amb una de les teues millors amigues.
-Sí!
La cervesa va donar pas a altra i una altra, fins que Tolo estava desinhibit i li va dir.
-Ma mare està fent llegum. Te’n vols venir a tastar-lo?
No s’ho va pensar massa i va assentir amb el cap.
-On tens el cotxe?
En poc més de mitja hora s’havien plantat al poble torroner. La mare s’havia que al seu fill li encantava el llegum. Va sonar el timbre i pel contestador automàtic la va advertir que duia companyia. La mare estranyada pensava que seria possiblement un amic, i que vindrien de fer-se alguna cervesa.
Al veure la companyia, la mare va fer un somriure de victòria, o d’eixos de mares quan veuen que el seu fill ha trobat la seua mitja taronja. Presentacions seques, esta és Moira i és l’arxivera de Cocentaina, malgrat el dinar fou massa joiós, empassat amb un bon vinet.
El llegum és un d’eixos dinars contundents i reconfortants per als dies de fred del mes de febrer, però a l’estiu, el que apetia realment era menjar-se’l gelat amb un bon rallet d’oli, i si era de collita pròpia millor. Perquè Tolo, al seu mas, tenia la nyora, les penques i oli, i productes d’un mateix, el menjar adquireix un tracte diferent.
Tolo va posar al dia, tant a la mare com a la seua nova amistat, de la feina que havia aconseguit. Per partida doble, la progenitora, estava més que contenta. El meu fill professor de la universitat, pensava. Converses que mai acabarien. El solet que entrava per la finestra li feia recordar els moments viscuts en la kàbila, quan començaven a parlar, treien el blanc i negre, després una sidra, i un bon torró d’alguns dels pràctics i consolidats torroners de la filà.
La mare feu igual. Baixà a la gelateria i pujà amb mig litre de café i mantecao, sempre hi havia gelada alguna sidra i la coca de torró mai podria faltar en casa d’algun xixonenc que es considere com a tal i que tinga al rebost el producte insígnia.
Anaren coneixent-se i la mare, la veritat que donava cova i proposava temes, diversos i variats. Però a Tolo, del que volia parlar era de la seua investigació. Estava prop, ho intuïa i va canviar de terç de manera sobtada.
- Moira, jo vull anar demà a l’Arxiu del Regne, tu no m’hi acompanyaries? -veges tu quin compromís tenia la xica. Una persona no es tiraria endavant però l’arxivera li agradava l’aventura.
- Deixa’m fer una gestió i ara et dic.
Es va apartar de la saleta, va agafar el telèfon intel·ligent i va cridar: Ok google, va dir el nom del contacte. Se suposa que seria el seu cap. Mentre parlava, com aquell qui no vol, i sembla que no la sentera ningú i pensant-se que estava assoles, sense voler, li va eixir una bufa sonora. No tenia importància fins que es va adonar que, segurament, la distància no era la suficient, es va posar vermella, amb uns colors que quan va acabar la telefonada encara mantenia i va intentar que la involuntarietat fisiològica quedara en l’oblit.
- Tolo, sí que et puc acompanyar a més, m’abelleix.
- Ok Moira -com si fora el cercador de google-. Per cert, es veu que t’ha sentat bé el llegum, no? -La xica no sabia què dir i on mirar-, tranquil·la, són efecte col·laterals.
L’ARXIU DEL REGNE
Tolo isqué cap a Cocentaina per arreplegar a la seua acompanyant. Eixien els primers raigs de sol que pegaven al Puig Campana en el moment que pujava el port de la Carrasqueta. No pogué resistir parar al nou balcó que, després de molts anys, havien construït. ¿Ningú no s’havia adonat que era un balcó natural amb vistes inigualables? Contemplà pausadament, mentre s’encenia una cigarreta, la badia d’Alacant. Feia un poc de ponent i s’albirava l’Illa Plana, el turó d’Oriola, i més enllà les muntanyes de Cartagena, amb el fons del trosset del Mediterrani. Pensava en com d’afortunat que eren els residents d’aquella zona. Caldria tenir enveja del paisatge que s’oferia des d’aquest indret?
Va tornar a engegar el cotxe i va poder observar com un ramat de cérvols menjava tranquil·lament en les llomes del Corbó. Després de les tres dobles revoltes que salvaven el perímetre de la muntanya, va arribar a la recta de la Sarga i no va poder deixar de prémer la palanca de l’accelerador, a semblança de com ho feia son pare, per sentir eixes cuscanelles a la panxa del vaivé que hi ha.
Després de passar el túnel del barranc de la Batalla, el paisatge canviava a muntanyós, a la seua esquerra Montcabrer, el barranc del Sinc, li vingué al cap el compositor Mullor Grau, sota el castell de Cocentaina, no oblidem la ciutat dels ponts, i el Serpis. És un paratge també amb solera.
Tolo va eixir per la primera eixida per arreplegar-la. L’esperava a la porta de l’hotel Odón. Amb el seu pel llis llarg negre, va entrar al cotxe amb un alegre bon dia i impregnà l’ambient del cotxe amb una agradable olor a bona colònia que contrarestava la del tabac i a colònia de farmàcia barata que tenia l’aspirant a investigador.
El viatge va ser un no parar de converses, rialles, anècdotes, fins que van passar la presó de Picassent i va engegar el navegador. La veu robòtica li va indicar que li faltaven 20 minuts per arribar al destí, al passeig de l’Albereda número 22. Van tenir sort i van poder deixar el cotxe davant l’edifici on l’arquitectura no corresponia amb el llegat històric que albergava.
- No et preocupes, ja trac jo el tiquet. -Va dir Tolo, amb un to que Moira no sabia si anava amb segones.
Passaren el control de metalls i identificatiu, mentre parlaven animosament i es dirigiren a la primera planta. Només obrir la porta es trobaren l’arxivera del Regne de València. Només dir del Regne de València ja impressiona.
Amb ulleres, amb vestimentes més tirant a moda del Corte Inglés de la primera planta que de tenda fashion i seguidora d’influenciadores de l’Insta, com vestia Moira, estava Lliris Picó. Amb posat entre seriós, d’atenció al públic amb poca predisposició i interès més que dubtós. Digué un bon dia desganat però sòlid, no sé com es menja aquest bon dia, perquè era el que va eixir de les cordes vocals.
Lliris Picó era una bona treballadora, tot i els dubtes del bon dia. Pluriocupada per diversos motius. Un per amor, perquè si bé es va casar ben jove i va tenir la seua primera filla biològica, el seu bon cor va fer que adoptara dos xiquets més: Un del Yopal, Colòmbia i l’altre de Santa Cruz de la Sierra, Bolívia. Un primer amor que no va fluctuar perquè en el fons estava enamorada d’altra persona.
Llegidora compulsiva, bona escriptora, que sumades les dues van acabar casant-se amb el prestigiós, reconegut i enigmàtic periodista Ismael Belda. Malauradament, i com aquell qui no vol, la mort li va arribar massa prompte. La vida, com deia aquell, és un interrogant. Sabem que naixem i que morirem però mai serem sabedors del que hi ha enmig. Paraules certeres, filosòfiques, i que dugueren aquell dia trist a llegir l’herència en eixe despatx notarial sec, sense caliu, entre parets blanques, amb lectura ràpida i quedant-se que seria hereua dels fills biològics de l’anterior matrimoni, cosa que sumats a la seua filla biològica, més els dos afillats més, els de l’herència, en feien un total de cinc.
I clar, el seu sou de secretària de l’IEC, en la delegació d’Alacant, no li era suficient per mantenir eixes cinc boques, aixíque va haver de buscar altres dues faenes més, la d’escriptora (amb la publicació de llibres i els conseqüents llibres) i la d’arxivera ocasional. Pujaria a València dilluns, dimecres i divendres, dimarts i dijous per a l’altra feina.
-Bon dia. Sou vosaltres els de Cocentaina!
-Sí, ella! Jo soc de Xixona.
– Concretament què voleu? I per a què el voleu?
En la idiosincràsia dels arxivers sempre estaven eixes preguntes que donaven a entendre que tota la documentació semblava que fora exclusivament del personal que treballava en dites oficines arxivístiques. No li venia de bell nou, ja que ho havia viscut en altres ocasions, i no en va fer massa cas; li va contar altra vegada a la nova arxivera, el seu objectiu.
LA TROBALLA DEL PACTE DEL DIÀNIA
Demanaren que els traguera el llibre del Baldufari. Amb bastant parsimònia els hi facilità i feu tota l’explicació que ja coneixien, sobretot Moira. Anaren al lloc específic i Tolo, amb gran dedicació, anà nom per nom, fins que trobà el de Francés Soler, va transcriure la següent paraula: repositori pàgina 115. Buscà la pàgina i llegí que el pacte el trobaria dins del polític àrab Kitab Tarih. Va agafar el mòbil i, com solen dir els primmirats quan empren el registre d’alta societat: eureka! No calia buscar més a l’Arxiu del Regne, perquè a google books li apareixia el llibre Ibn Umayra Valencia (Crònica àrab de la conquesta de València) d’Ibn Amira, musulmà d’Alzira de l’època final del segle XIII.
Va començar a fullejar-lo, a la pàgina 10 de la introducció de Guillem Rosselló Bodoll on es preguntava qui va ser Ibn “Umayra” autor perdut i mai considerat i descoberts els seus documents al final del segle XVII entre la foscor d’un bosc infranquejable de manuscrits amagats i/o extraviats dins d’un pèlag arxivístic quasi impossible de navegar.
Memòries, documents, dates, cròniques des del punt de vista del musulmà… A semblança de l’obra de Just Sellés, però aquesta feta de la recopilació de documenació. Era un material massa valuós però, per què s’hauria esvaït la imatge de la seua persona? I el que era més important, què hauria passat amb la seua obra? Els intel·lectuals contemporanis d’Ibn Umayra sí que el coneixien, de fet la prova era aquest llibre, i havien deixat comentaris elogiosos de l’obra, si bé en realitat, pura i dura, es mantenia en l’oblit?
Tolo continuava llegint i cada vegada ho tenia més a prop. El llibre destacava la figura i l’obra d’Ibn Umayra, amb vasta i variada cultura, fins el punt que l’autor de la Historia de las literaturas de los árabes el va definir com: “Un dels més grans tresors del coneixement”. La seua cultura religiosa, científica i literària, va ser massa àmplia i el resultat d’una vida de cerca i llarga investigació. Els elevats càrrecs que va ocupar el permeteren conèixer i estudiar obres excepcionals i va mostrar gran interès per llegir les noves aportacions dels seus contemporanis àrabs, ja foren orientals o occidentals.
Va arribar al punt clau, on hi havia un interessant apartat sobre les tergiversacions de la història, documents de Kitab Al-Tanbihat, el qual tractava sobre aquells esdeveniments històrics que no havien tingut el resulat tal i com ens l’havien venut, escrit o contat.
Continuant llegint fins que trobà allò que buscava, estava davant dels seus nassos i no ho havien donat a conéixer. L’havien denominat el Pacte d’Oliveros i que fou signat, l’any 1244 a extramurs del castell de Xixona, entre al-Azraq i Jaume I, i si la memòria no el traïda, segurament seria al Forn d’Oliveros, just en front de la font de l’Aixeta, i que actualment hi ha unes escales. Li vingué a la memòria que allà estava amagada la clau on va descobrir el secret.
Sempre havia sentit que Jaume I va venir a Xixona, era una llegenda i seria, justament amb el seu fill, Alfons d’Aragó i que va dormir a aquest forn. Malgrat, mai havia aparegut cap document que ho certificarà.
El pacte, que tractava del lliurament a Jaume el Conqueridor dels castells de Xixona i Alcoi, el manteniment per al-Azraq dels castells d’Alcalà i Perpuxent, i el compromís de cessió en tres anys dels castells de Gallinera, Margarida, Xeroles i Castells que posseïa al-Azraq. El pacte va prendre el nom del lloc on es va signar, la font que està en les proximitats de l’entrada a l’església vella de Xixona.
En el Llibre dels Fets podem llegir:
I aquesta fou la resposta que nós [Jaume I] li férem, [a Al-Azraq] al vespre: que li agraíem molt l’estima que ens mostrava, i que bé es manifestaven l’amor i la bona disposició que ell ens tenia, per tal com preferia que el castell de Xixona fora per a nós i no per cap altre home.
Tolo, excitat pel moment, va mirar a Moira i li va dir que li demanara a Lliris dos documents, el primer la carta que li va enviar Al-Azraq a la reina, dona de Jaume I, i el segon el pacte en sí, que concretament serà el Pergamí 0947 dupl.
L’arxivera amb cara de la mala puça accedí a la petició. Ho havien descobert i no podia fer res per evitar-ho. Només esperar i facilitar la faena.
Tolo que havia transcrit els dos volums de Jaume Aracil va començar a transcriure el document, la lletra gòtica se li donava bastant bé, i es diferenciaven les dues llengües, la primera l’àrab i la segona el romanç, que després denominaríem valencià, però això, és altre cantar.
En mitja hora va transcriure el document i ho va entendre tot. La història hauria canviada si aquests documents s’hagueren publicat. Va traure el mòbil i va escanejar tots els documents.
La repartició dels castells coincidiria amb les terres de Diània, però aniria molt més enllà, perquè era la pau entre els Moros i els Cristians; els cristians mai
van guanyar sinó que va haver un repartiment de terres i serien les terres del que es va nomenar DIÀNIA.
- Moira ja ho tinc, ja ens podem anar.
Van agrair la feina de Lliris Picó i es van acomiadar. Només tancar-se la porta de la cambra de l’arxiu, Lliris va traure el mòbil de la bata blanca i va buscar la essa de Sílim.
-Mateo, ho han trobat. Reuneix el consell.
UCRONIA
-Moira, aquest document haguera canviat la història. Perquè la reconquesta de Jaume I, com es va desenvolupar el mapa no seria el mateix a dies de hui, i possiblement…
-Què vols dir? Com seria eixe esbós històric i apòcrif que proposes?
Tolo va estar contant-li què hauria pogut passar si el document s’haguera fet públic i tots els canvis històrics i geogràfics que comportaven. Altra vegada, el viatge de tornada, va estar molt entretingut, parlant de temes històrics i fent utopies als temps passats. La conversa va ser tant amena que quan es van adonar, van veure l’indicador de Tibi, s’havien passat per complet l’entrada de Cocentaina.
- T’agraden els cacaus i la cervesa?
————
El Consell de Savis Festers s’havia reunit puntual a les dotze en ca Sebastianet, un bar on les parets només estaven lluïes de ciment, d’igual manera que el terra, una barra amb la part de dalt de fusta, amb les petges dels roals dels gots, una aixeta de cervesa. Darrere unes baldes amb gots no massa nets, i botelles espirituals (café, anís, menta…). En una de les parts un barril amb vi de collita. Una perilla il·luminava tota l’estança. Quatre taules redones petites amb cadires amb un respatller incòmode.
L’última en arribar va ser Lliris, que entrà amb pas ferm i decidit. Ja hi eren Pepe el Campano, Cototo pare, Nyora i el Congo, a més del secretari del consell, Alep Mateo i l’historiador, Gallardo Garrigós.
Era un Consell de Savis Festers molt enraonat i igualitari. Sí, Pepe i Cototo representaven els Cristians i Nyora i el Congo les hosts mores. Alep Mateo era l’assessor vivencial i amb la funció d’escriure l’acta i publicar-ho de manera xifrada en el seu mur del Facebook. Gallardo actuava com a membre del grup de Cronistes del País Valencià. Actualment era el Cronista de Xixona i nou arxiver del municipi al jubilar-se Pepe, i assessorava en temàtica històrica.
Per entrar al Consell havia de faltar un dels membres i calia fer el jurament de no donar a conèixer els documents. L’excepció la formava Lliris, que va ser una aposta i ferma de Mateo, amb la finalitat d’escriure històries que tingueren el fil conductor i leitmotiv que els Cristians havien guanyat a Al-Azraq.
-Lliris, què ha passat?
–Tolo i una xica que no sé qui és han descobert el document, el pacte!-Com? -va cridar el Congo.
-No podem permetre que isca a la llum. -Van anar al gra, no anaven amb ximpleries de xiquets.
-Ja sabeu el que hem de fer! Algun dubte?
Lliris Picó no sabia el que s’havia de fer i ho va preguntar.
-Bonica, és senzill. Els hem d’eliminar.
-Matar?
-Dis-ho amb la paraula que vulgues. Hem de ser contundents, resolutius, no podem vacil·lar ni un segon. Saps els efectes que tindria si es publicara? Seria desastrós, fins i tot, es podria generar una guerra, tal i com estan les coses en Orient Mitjà.
-Vist així. -Va pronunciar Lliris no massa convençuda.
-A més, segons les normes del Consell, aquell qui entra l’últim ha de fer de botxí, bé, en aquest cas, botxina, tot i que no existisca el femení!
-I què s’ha de fer?
-Han de morir entre terribles sofriments. A la manera com va morir per primera vegada el Moro Traïdor.
Pepe el Campano va traure el llibret. La tapa era de color vermell, titulat Embajadas Jijonencas. El va obrir per la pàgina 21, la tenia marcada i ho va llegir en veu alta:
Respecto al otro delito
Mahoma no lo perdona;
Pues dice que desentona
Que un creyente de su rito
En una Iglesia contrito
Del cura bese la mano,
Y se convierta en un cristiano,
Sin que esto le importe un pito.
Ordena se justifique,
Y que la Ley, se le aplique
Al Caudillo Sidi-Cano
Que tenien muy buena mano.
El jurado, pues, entiende
Que se les aplique en el acto
mas con muchísimo tacto
Lo que el Corán ha ordenado:
“QUE SE COMA EL PROCESADO,
DESPUÉS DE CORTARLE EL PELO,
BUÑUELO TRAS DE BUÑUELO
Y SIDI-CANO EL TENIENTE
LE VAYA DANDO AGUARDIENTE
HASTA CAER POR EL SUELO”.
No hi havia més a fer. La decisió estava presa.
– Maria, prepara bunyols i anís!!!- Cridà a la cambrera!
L’AMFIT D’ANÍS I BUNYOLS
Una vegada que havien aparcat el cotxe en la Plaça, prop del Casino, van eixir, i Moira va fer la intenció d’entrar a l’establiment quasi burgés, però Tolo va moure el cap i el dit d’esquerra a dreta i el dit.
Van obrir la porta vermella, també, com el llibret de les ambaixades, de fusta, vella, amb corcó, van dir bon dia i ipso facto els van asseure en ambdues cadires i els van nugar amb la corda d’espart que tenien ja preparada.
No sabien ben bé el que passava. Els van posar una vena en els ulls i Lliris va començar a donar-los bunyols.
- Mengeu, mireu què bons que estan. -la veu i la cara de Llirs va canviar completament, amb un posat malèfic i de gaudi de l’atrocitat.
Se’ls empassaren amb tràngols d’anís fins que no podien més i l’estómac es va rebentar.
LA REENCARNACIÓ
Diuen que al morir un et passa la vida en un segon. És un moment feliç després de tot el patiment que suposa la vida.
Tolo va llegir en una vinyeta còmica de Quino que la vida estava malament plantejada i que hauria de ser al revés, s’hauria de començar morint, i així aquest trauma estaria superat. Després despertar en una residència millorant dia a dia. Eixir del geriàtric, cobrar la pensió. El teu primer dia de treball que et feren un bon regal. Treballant 40 anys i cada vegada trobant-te millor i molta experiència, i quan acabes de treballar jove aniries de festa, beuries, practicaries sexe i després començaries l’escola, jugant, sense cap tipus d’obligació, fins que sigues un xiquet de bolquers, i els últims 9 mesos et passes entre mamelles i al final amb un bon orgasme.
Però no. Flotaven, tant Moira com Tolo, per un espectre blanc, un tub, a gran velocitat, fins que van caure en una era i es van despertar adolorits pel colp.
Es van mirar estranyats. Quina roba portaven? No entenien ben bé que els havia passat. Si els estaven escabetxant amb bunyols i anís?
Moira, que era una xica que vestia amb marques, sempre anava neta, es va tocar el monyo i va veure que el seu pel llis i negre s’havia convertit com si fos un gran perruca, amb un poc de greix, a l’estil Maradona, una camisa a quadres vermella, blava i verda, grossa. Es va tocar els pits i eren grans, molt grans, i no tenia sostenidor, se li marcaven els mugrons, falda, llarga, que li sobrepassava els genolls. Estava sorpresa.
-¿Tienes un euro? -Va intentar dir-li a Tolo. Ella mateixa estava estranyada . Intentava pronunciar altre missatge i li eixia la mateixa frase: ¿Tienes un euro?
Tolo sorprès la mirava i es tocava la butxaca, no tenia un euro, li va negar amb el cap. Es va escarbar i va traure un mocador de tela usat, un paquet de tabac de la marca Ducados i un encenedor BIC. Vestia també amb pantalons de tela, camiseta interior de tirants, damunt una camiseta blanca de botons de mànega llarga, tot i que era estiu. Es miraven i no es reconeixien.
De sobte, entre les branques d’una carrasca van veure una figura grossa, calba i vestida amb una túnica fúcsia. No s’ho podien creure, era Buda.
Moira va exclamar quasi cridant: – ¿TIENES UN EURO? Tolo es va posar nerviós i va traure un altre Ducados, se’l va encendre i no va poder deixar de mirar-lo fixament.
-Us estranyarà la meua aparició, però era necessària perquè comprenguéreu la vostra nova situació. La vostra mort ha sigut injusta, confosa en el temps, no corresponia. Per aquesta raó heu anat a parlar a la zona de reencarnació. El problema que tenim és que durant aquests anys heu acumulat mal karma i haureu de trobar la fórmula per acabalar-ne de bo. Moira, tu t’has reencarnat amb la Maradoneta (alguns et coneixeran com la Mugronera) i tu Tolo, amb el Pansit. És necessari que obtingueu bon karma, està en vosaltres dos que la gent del poble canvie la perfecció que tenen de vosaltres, us estranyarà però, en l’altra vida us coneixíeu, quan torneu a la realitat, si ho aconseguiu, no sobreu qui sou entre vosaltres, però alguna cosa us dirà que us heu d’ajuntar.
-Una vegada que ho aconseguiu canviareu de personatge fins arribar a tornar a la vida. Ara bé, només tindreu una oportunitat en cada personatge, sinó, no sereu mai més normals.
Els dos es miraren sense saber què dir, què fer, i quan tornaren la mirada per intentar resoldre els dubtes, Buda ja havia desaparegut.
Els Pansits eren dos germans molt coneguts al poble, fins i tot, un grup de música es va posar de nom aquest malnom i els van dedicar “El Roc& & Roll dels Pansits” que acabava amb el vers:
“ya hemos llegado, somos de aquí, somos “Els Pansits”
La Maradoneta-Mugronera, per la seua banda, era una xica de baixa classe social, amb una vida molt dura, i que demanava ajut de la gent del poble, però en fons, en el fons, n’era molt bona xica!
El RETOR, MARADONETA I EL PANSIT
En un tancar i obrir d’ulls es van trobar en la Plaça. Tolo tenia el peu recolzat a la paret de l’entrada principal de la Societat “El Trabajo”, mentre veia passar la gent, fumant altre Ducados, de sobte, Moira, convertida en Mugronera-Maradoneta anava desimbolta pel carrer, fins que va veure a Tolo, ja convertit en el Pansit i li va dir:
-Hola guapo, ¿Tienes un euro? -Ell, estranyat, no sabia què fer. En el fons Silverio, que era el seu vertader nom, tenia bon fons, però no era molt propens al treballar diari. Guapo, que diguem no era molt agraciat, i educadament li va respondre.
-Per a què vols un euro?
-Para hacerme una cervecita. -Es va estranyar de poder dir altra frase diferent.
-Mira, si vols, et convide a una en ma casa, perquè no tinc un euro. -La xica, que tampoc tenia cap pretensió, i menys sexual, i com que no tenia altra cosa més a fer, que intentar no abaixar el grau d’alcohol en la sang, va acceptar la proposta.
S’encaminaren cap a casa del Pansit; vivia en el carrer Badia. Pujaren pel jardí de la presó, giraren a l’esquerra i observaren l’edifici que tacava el campanar del poble, gran i necessària construcció d’algun artista?
A l’encaminar-se escales de l’església empinades i asimètriques, que travessen l’església van topar amb Don Salvador Amorós que se’ls va quedar mirar fixament i els va dir.
-On van aquestes dues ànimes caritatives? –amb veu de retor finolis. Amb la finalitat d’intentar aconseguir més parroquians, perquè el discurs fet en les homilies, a vegades, deixava molt a desitjar, i havia buidat els bancs de l’església.
Ella li va contestar:
-¿Tienes un euro? -El retor es va estranyar per dita contestació.
-No, no tinc un euro. Però, si en tens tu algun, en compte de malgastar-lo en qualsevol antre que inspiren a promoure errar, i no acomplir un dels deu manaments del Senyor, i/o a caure en altre dels set pecats capitals, us anime a que entreu en la Casa del Senyor, que també és la vostra i…
-Tens vi? – Va dir Silverio, no deixant acabar al capellà que volia fer-los entendre que l’església necessitara del suport econòmic de la comunitat catòlica. I van entrar.
Només entrar al temple sagrat la Maradoneta va quedar sorpresa perquè era la primera vegada que hi accedia a un edifici de tal categoria, li va impressionar l’altura que hi havia. I va expressar gratament els seus sentiments.
-Oh!!! ¡Tienes… un… euro!
Cap dels dos es va senyar i Don Salvador ho va fer per ells, fent-los la creu ell mateix i els dos el miraren en cara de pocs amics.
– On tens el vi? –Va dir el Pansit.
Anaren entrant, a poc a poc, cap endins, i el retor va aprofitar per fer-los una breu però intensa visita, a més de comentar-los que enguany s’acomplia mig segle de l’incendi de 1971 i que possiblement, va ser el tercer miracle de Sant Sebastià, perquè si bé es va cremar el retaule barroc de l’altar, la figureta de fusta del copatró de Xixona, no ho va fer, només es va ennegrir i per això, ara se’l coneixia popularment, com a Sant Sebastià el Negret.
Maradoneta-Mugronera (en esperit Moira) estava atordida, impressionada, la seua expressió era reflectida en els ulls, i el retor, s’havia adonat, no tant el Pansit (també en esperit de Tolo) que només buscava on tindria el que representava la sang de Crist i que moltes veus havien comentat que era un bon vi.
Es va fer asseure en un dels bancs, hi havia el llum que entrava per la cúpula just dalt de l’altar. Va començar a explicar-los que el nou retaule després de l’incendi l’havia esculpit pel poc reconegut Octavio Vicent, entre els anys 1973 i 1976, i que va tenir molta relació amb Fernando Galiana, i que van fer un museu amb el seu nom i que la família al veure que estava descuidat van decidir emportar-se gran part de l’obra esculpida i…
– Però, on tens el vi? -Continuava Silverio. Don Salvador no va fer cas del comentari i va prosseguir la seua dissertació, perquè volia aconseguir que la xica, deixara alguna almoina, en les arques de l’església.
-Mireu cap a dalt, veieu les escletxes? Doncs, s’han de reparar i per això us demane que sigueu generosos i deixeu algun euro, i no el malgasteu en…
-Ni un duro! -Contundent, Silverio- que venguen el local que té l’església en el Través. O que aprofite els diners del Cine de Dalt, que era un edifici del poble i l’església el va expropiar. Si teniu més que ningú?
De sobte, un dels raigs de sol va entrar per la vidriera de la cúpula del temple i es va reflectir directament en la figura on estava Sant Sebastià el Negret. Tant el retor, com Moira i Tolo van regirar el cap i van veure com es va il·luminar de manera que es va enlluernar i la figura de fusta es va posar a moure primer un braç, després l’altre i va començar a moure’s, com si ballara.
El retor va imprecar alçant els braços:
-Miracle, miracle. Es va persignar tres vegades seguides.
Sense que ningú els ho diguera, es van agenollar i van començar, els tres, a resar, persignant-se repetidament i moltes voltes seguides, i donant gràcies, no sabien ben bé per què havien de donar gràcies, però ho feren.
Els pensaments del vi o la cervesa es van convertir en bons desitjos, bona predisposició, somriure; tenien la sensació de tenir l’ànima lliure, i quan el llum natural, va deixar d’enllumenar la figureta que estava recolzada en una base d’argent, la Maradoneta-Mugronera, es va alçar, es va agenollar i els euros que tenia per comprar-se bona cosa de cervesa, els va deixar en un cistell de vímet que hi ha als peus de l’altaret.
El retor no donava crèdit, ni tampoc el Pansit. Ja no pel que havia succeït, sinó per l’acció que havia tingut la Maradoneta-Mugronera, aconseguint tenir bon karma. Era un primer pas.
Es va alçar pausadament, es va regirar i li va dir al Pansit:
-Ara et toca a tu! -Estava sorpresa, havia adquirit nou vocabulari-. El que hem viscut no té cap explicació. És un senyal Silvèrio! No pergues l’oportunitat, és una bona manera d’adquirir el bon karma.
El Pansit, amb cara d’estupefacció, va traure la cartera de cuir negre desgastada. Havia recordat que estava en un cos d’altri, i li vingueren imatges passades. Sorprenentment, el Pansit, tenia una foto de Sant Sebastià, amb un grapat de diners. El cap li deia que no, però el cor que ho fera. Deixà un bitllet de color verd. Don Salvador no donava crèdit. Més del que li hagueren pogut donar en una bona missa, ni Dijous Sant, pensava.
-Gràcies parroquians. Aneu amb Déu. -es va acomiadar el retor, màxim dirigent del temple sagrat, amb un bon somriure i fregant-se les mans.
El Pansit va fer la intenció d’obrir la porta, però Maradoneta-Mugronera li va dir que s’esperés, havia vist unes escales que conduïen cap a dalt. Va començar a pujar els esglaons i l’acompanyant va fer el mateix, fins que van arribar al campanar. Just al costat de Sant Vicent, una de les tres campanes medievals, i no la de Crist ni la Maria Auxiliadora, hi havia una figura, que per la poca llum, no el van veure fins que Buda els va parlar.
-Molt bé, xics. Heu passat la primera prova. Heu guanyat un poc més de karma, però la causa i l’efecte de les accions passades no són suficients. Caldrà que passeu una prova més, o dues, ja vorem. Però, aquesta vegada us marcaré l’objectiu. Si bé, no puc negar que heu sabut controlar la continència front a la luxúria, ara caldrà que supereu la supèrbia física i psíquica. No serà fàcil, però tampoc impossible. Tu, Tolo, seràs Pataetes, i tu Moira, Fedora.
Els dos estaven incrèduls. No s’ho acabaven. Com podria ser que ara hagueren de passar una segona prova? Buda continuà explicant-los que Pataetes tenia una dèria, i era que volia cantar saetes als pas del Sepulcre, i mai ningú li’n va fer, de cas. Caldria que la gent reconeguera el teu do de veu.
-Pel contrari, Moira, tu hauràs d’intentar que la gent no s’espanten al veure’t, perquè, pobreta, no vas eixir massa afortunada. Tingueu imaginació per acomplir els desitjos dels Déus.
Van començar a sonar les campanes. Les tres medievals i la quarta. El so va ser ensordidor. Van haver de tapar-se les orelles, aclucaren els ulls i quan parà el toc de campanes, la figura grossa amb túnica fúcsia ja havia desaparegut.
Els miraren i ja eren història Maradoneta-Mugronera i el Pansit. Baixaren en el mateix moment que el retor estava a punt de tancar l’església, i els va dir:
-Escolten, volen que els ensenye l’església? -Tolo, ja convertit amb la figura de Pataetes li va respondre.
– Vol que ens asseguem prop de Sant Sebastià i esperem que torne a ballar?
El retorn sorprès va començar a cridar.
-Miracle, altre miracle!
PATETES I FEDORA
Els dos es van mirar. No es reconeixien. A veure, ell era un home baixet, fet a l’antiga, però bragat. Se li notava una bona musculatura i amb panxa prominent. Anava vestit a l’antiga, sempre, amb pantalons de tela, camisa de botons. El seu valencià era molt tancat, no era oriünd. Algú diu que alguna vegada l’havia sentit parlar castellà quan atenia alguna escrupolosa i primmirada dona adinerada en el raconet del mercat de proveïments.
Ella, Fedora, podia ser, perfectament, un personatge de la parada dels monstres. Era tan penosament desafortunada, que ja no espantava els xiquets, sinó a les persones granadetes. Pareixia una disfressada de Carnestoltes en Quaresma, però de realitat.
Isqueren de l’església sense tenir un rumb fixe. Pararen al bar del Fossar. Es demanaren cafè acompanyat d’un herbero.
-Per què Buda vol que cantes una saeta?
-Perquè és una passió continguda des de fa molts anys. Vaig intentar lloar el pas del Sepulcre, quan passava sota el balcó però, la gent no ho ha apreciat mai, em sembla que s’ho han pres de broma. El darrer any vaig obrir el balcó de ma casa, poc abans que passés el pas, en el carrer de l’Orito. Amb tota la meua ànsia i ànima vaig començar a cantar, tot just quan hi passava però, els portador van continuar amb el pas processional i em vaig quedar a soles cantant, i tots els components de la banda de música, que anaven al darrere van començar a riure i la meua dona, que en glòria estiga, va eixir amb una espardenya i va començar a espolsar-me dient-me que callara i tota la gent va començar a mirar-nos i riure’s, res, que va ser un desastre.
-I com t’ho faràs per cantar? Si queda molt per a Setmana Santa?
Sense saber què respondre-li…
-Vaig a pixar, ara torne…
Moira encara no s’havia vist a l’espill. I quan va entrar a l’excusat va pegar un crit. No ho podia haver imaginat mai. Es va astorar de mirar-se. Mocador al cap perquè mai hauria anat a la perruqueria, i la dentadura bastant desconfigurada, cara amb arrugues perquè la vida en el camp era dura, pantalons cordats amb un cordell, i les mans amb ungles brutes de la terra. Però, si tinguera un poc més d’estima personal, anara a un saló de bellesa i al dentista relleuer, segurament, la fisonomia canviaria i seria una dona bella com la que més.
Va alçar la tapa del vàter, va seure i va començar a orinar, tenia molt de pipi, i la mirada fixa en la paret, on hi havia un cartell que anunciava el concert que faria la Coral de Veus Blanques juntament amb els professors de trompeta del Festival Internacional Ciutat de Xixona, tot, sota la direcció del compositor, director i mestre jubilat Llorente Plan Canela, per a estrenar la seua darrera composició, feta expressament i amb un nom molt original, SONS XIXONENCS.
Fedora se li va ocórrer que seria una bona oportunitat perquè el seu amic, Pataetes, pogués expressar el seu talent. Va eixir del servici decidida, va passar junt la barra del bar, on els parroquians mataven el temps amb begudes espirituoses i vins barats. Al passar, tots es van regirar, com si es tractés d’una tia molt bona, es van quedar impressionats, fins i tot, l’amo de bar que en eixe moment eixugava un got, va haver de parar, per contemplar una imatge que el cervell no sabia com desxifrar-la
-Pataetes, tinc la solució. Hem de buscar a un tal Llorente Plan. Hem d’intentar que cantes en… -li va ensenyar el cartell.
-Eixe és un tio molt seu.
Dit i fet, s’encaminaren decidits carrer avall, fins arribar a l’avinguda principal. Ens ho creguem o no, allà estava passejant, columna alçada, front recte, mans creuades darrere l’esquena, pas lent i xiulant melodia desconeguda.
Es van acostar per darrere, li van tocar l’esquena, es va regirar i es va sorprendre a l’estar pensant en la seua propera estrena, Sons Xixonencs. Els va mirar pensant què voldrien estes dues animetes. La imatge era massa colpidora, home baixet, grosset i fortet, el que es diu un homenot, ella, més lletja que un pecat…
-Vostès diran -dispongué el distingit compositor xixonenc.
-Mire, hem vist -començant a donar raons amb veu humil- que d’ací a pocs dies estrenarà una peça que ha composat. No li faltarà un cantant?
El distingit compositor, en Llorente Plan Canela, no donava crèdit al que estava escoltant, si el seu Cor de Veus Blanques estava format per dones!
-Però qui vol cantar, vostè o la dona? -la mirà de dalt a baix pausadament.
-Doncs, jo, qui creu? Li veu a ella cara de cantaora? -Va aprofitar per fir-li que ell era saeter, però que ningú mai de la vida havia apreciades les seues cordes vocal.
No donava crèdit altra vegada, i no sabia com continuar, què respondre. No estava habituat, que algú s’oferira a cantar? La veritat és que no li vindria malament tenir-ne un de reserva, però no era el perfil idoni per a un cor de dones; sense pensar-ho, els va dir que es presentaren eixa mateixa vesprada al tercer pis de la Societat Cultural “El Trabajo”.
Puntuals es van presentar al local d’assaig. Prèviament, Llorente Plan, havia contat i avisat a les seues coristes, del succeït. Era una situació massa estranya, les vestimentes, les postures que presentaven… Els facilità, als dos, una de les partitures per fer-los cantar, per provar, ningú perdia.
Fedora es quedà un tant estranyada, perquè ella, cantar del que es coneix per cantar, no havia practicat massa, llevat de les cançons de batre o de faena que esporàdicament cantava en el mas d’Abió on vivia.
-I tres, dos, un…- va començar a moure els braços amb una simetria bastant estranya i que els dos amics no entenien. Pataetes es va llançar, va tancar els ulls, va alçar el braç i va començar a cantar el primer que li va vindre pel cap, sense tenir en compte la partitura.
Amb una combinació entre sentiment, art i devoció que s’entremesclava amb vergonya aliena pel ridícul que produïa, desafinació i un poc de pena, Pataetes ho va fer d’esma. El director negava amb el cap. Les xiques de la Coral Veus Blanques, davant tanta incredulitat, paranoia i/o entrelluc, no van poder reprimir les rialles, modoses amb la mà a la boca.
Fedua, al costat, es mirava el paper incrèdula, perquè no entenia res del que posava. Era una situació grotesca, paranoica. El director, com millor va saber, per no ferir els sentiments, els va dir que no havien passat la prova, i que estaven massa verds.
-Espere, espere, li podem cantar a capella la de: “A ta mare l’ha vista en el barranc de la font?”. -Era el primer que se li va passar pel cap.
-Disculpen, ja hem tingut prou. No sé si estan de broma, si venen de festa o realment, el que estem vivint, és real. No és el que necessitem i ens agradaria continuar amb l’assaig.
Els dos van eixir del local d’assaig un tant desmoralitzats, havien perdut una bona oportunitat. No sabien per on tirar.
Abatuts per la situació se n’anaren al seu hàbitat natural, el bar ca Sebastianet. Els i les parroquians/es que allà estaven, vora els set de la vesprada, ja havien ingerit bona cosa de begudes espirituals, després d’entrar per fer la sobretaula. El nivell alcohòlic era considerable. Maria, que regentava el bar de son pare, Sebastià, seia pensativa en un tamboret, reflexionant si això era el que volia per a tota la seua vida. A l’entrar totes les mirades es clavaren amb Fedora. A alguns els entrà un escalfred, que mogueren, com quan tens febra, els muscles i el coll.
Només dirigir-se a la barra i demanar dos petroleos (vermut, ginebra i sifó), la normalitat va arribar. El murmull continuà amb converses d’aquestes que arreglen el món sobre la política, la pandèmia i saviesa del carrer.
Pataetes i Fedeua escoltaven d’esquenes aquelles xarrades un tant al·lucinats i sense massa cas. Amb una indicació amb els dos dits, la bàrman els en posà dues més. Als cinc minuts, feu el mateix gest, i als cinc i als altres cinc, fins que l’esperit el tingueren més que reactivitat.
Els tertulians també anaren adquirint un estat espiritual digne dels millors antres post discoteca. En un dels racons hi havia un televisor no massa modern però que feia el seu paper per veure els partits de futbol. Com que eren prop de les huit, i Maria, filla de Sebastianet, no volia entrar en les converses amb profunditat aristotèlica, la va engegar amb el comandament i va anar canviant, amb més desgana que interès, fins que es va parar en la cadena Alacantí TV i el programa Alma Cofrade. Com que no era època de directes, estaven retransmeten la processó més coneguda d’Alacant, la del barri de la Santa Creu, on el sant més pesat l’intenten passejar pels carrers estrets, desordenats, amb escales irregulars i la gent quan passa a l’altura dels balcons canta amb eixe sentiment que, per moments, són els més religiosos del món.
En eixe moment, un saeter va començar a cantar amb posat més que dubtables. Pataetes va sentir el so. Va tornar a la realitat. Fedora el va mirar de reüll i no s’ho va pensar. Es va posar en mig de l’establiment i va començar a cantar a capella.
L’acte va tenir tal reacció en els contertulians que van deixar de parlar, van romandre en silenci, adquirint tota l’atenció sobre l’home bragat. Quan va acabar de cantar, un, desconegut, va començar a fer palmes canviant de ritme de més lent a més fort, i la resta de camarades, van seguir l’acció d’eixe un.
Una vegada acabat el cant, Pataetes es va posar la mà al pit, amb mirada a l’horitzó, creient-se que l’actuació hauria estat genial, i va fer una reverència al públic assistent. De sobte, una forta explosió seguida de fum va aparèixer una figura grossa, i amb túnica fúcsia. A Pataetes i Fedora no els estranyà l’aparició, no d’igual manera que la resta de companys que amb la boca oberta no esperaven dita aparició.
L’ensurt va tindre efectes colaterals: un va eructar fortament, altre es va tirar un pet-tro i un altre es va fer un hidalgo.
La figura es va acostar a Pataetes i Fedora. Buda va saludar cortesament a la clientela que romania amb la boca oberta, fins i tot, Maria, la gerent del baret, es va fregar els ulls i es va pessigar; no, no era un somni. El Déu es va arrimar a Pataetes.
-Has posat tota l’esma que tenies en el teu cant, i el sentiment ha fet que acomplisques el teu objectiu. Ningú s’ha rist, cap ha remugat i per contra, tu, Fedora, has aconseguit que ningú s’esborronara amb la teua presència, i puc dir que heu passat la prova. Tornareu al vostre estat natural.
Altra bomba de fum va aparèixer al bar, fet que feu que desapareguera Buda, i la realitat va tornar, de fet, ni Pataetes i Fedora hi eren. La cambrera, com si d’un dejavú es tractara, va continuar canviant els canals, i els contertulians va prosseguir les converses.
Moira i Tolo van despertar, també amb un fort colp, al mateix lloc del principi. El primer que va fer Moira va ser tocar-se el cabell. Sí, era el seu, feia bona olor, anava vestida al seu estil. Es van mirar els dos amb cara de triomfalisme.
Tolo es va tocar la butxaca i sí, tenia el mòbil amb tota la documentació que havia trobat. Era el moment de donar-la a conèixer..
LA PRESENTACIÓ DEL PROGRAMA
La millor manera hi seria fent un article en El Programa de Festes. El farien conjuntament Tolo i Moira, ja que el descobridor i el coneixement d’ella en la descripció de textos faria un bon article, dedicat, a qui va ser més de 30 anys arxiver de l’Arxiu Històric Municipal de Xixona, a més, havien de donar-li pompositat al descobriment.
Caldria avisar els mitjans de comunicació (Àpunt, Alacantí TV i Intercomarcal) perquè tingués més ressò. El document portaria cua. Es van dividir la feina: avisar la Federació de Festes, l’homenatjat, les xarxes socials, escriure’l, fer una presentació power point…
El dia del Senyal era la data elegida per a la presentació de la revista festera, tot i la part més cruenta de la pandèmia, aquesta, es va editar. El bitxet no va poder amb ella. El lloc, el Teatret, nom contemporani de l’antic convent de Franciscans, escenari perfecte, ja que en una àbsida de la construcció, es creu que estaven soterrats la família de notaris amb cognom Aracil. I que en el fons va ser el principi del descobriment, perquè tot començava amb una de les pistes amagades en l’acta de Jaume Aracil, tot concordava.
Hi havia expectació perquè s’havia anunciat, a bombo i platerets, que es presentaria un descobriment que possiblement faria canviar la història. El Teatret, que va adquirir aquest nom popular per aprofitar-ho com un bon escenari per fer representacions teatrals, una vegada que els frares van deixar dit estament, presentava un ple total, no hi cabia ni una agulla. En la primera fila estaven asseguts els pilars del Consell de Savis, que no s’imaginaven com Tolo i Moira estaven vius. Va passar per davant d’ells Lliris Picó, i tots li van dirigir una mirada explicativa. Ella va aüssar els muscles indicant que tampoc no s’ho explicava.
Alep Mateo i Gallardo Garrigós s’assegueren en la taula de presentació, ja que formaven part del Consell de redacció de la publicació. No havien pogut encara veure la revista, ni l’article que destapava tan interès, i estaven bastant preocupats, no s’havien com fer per parar el descobriment.
A banda, personalitats del món política, social i cultural, destacant la figura de Ramon Baldaquí, catedràtic de paleografia de la Facultat d’Història de la Universitat d’Alacant, convidat per Tolo que el coneixia i el voldria per certificar la troballa, i que l’acompanyava José Bernabé, Pepe l’Arxiver.
Els mitjans de comunicació esperaven a la porta als protagonistes, que a l’arribar, s’aclapararen pel motí que hi havia, no s’ho podrien haver mai imaginat. Tres càmeres i tres micròfons se n’anaren cap a Tolo, i el d’Intercomarcal cap a Moira, que el periodista més que entrevistar-la, li estava tirant els trastos.
Entraren al convent, passaren pel mig del corredor i Marcos Sor Sellenpla, coordinador de la revista, els hi va dir que pujaren a la taula on tenien dos llocs reservats. Aquest va començar agraint l’assistència en el que es considerava el crit de la Festa, el punt de partida i que enguany, sí, després de dos anys, la música, l’ambient, el color tornarien als carrers de Xixona. Comentava que la publicació era especial, ja no pels articles que expressaven el sentiment, la lloança de tornar a la normalitat sinó del descobriment, que havia fet el fester i metòdic Bartomeu Gisbert Sirvent, Tolo. No era la primera troballa, ja que va donar a conéixer el bateig de Ximo Cremades Picó, i la tramoia del Moro Traïdor, a l’any següent, va haver d’adaptar-se perquè tinguera l’acte significat.
Tolo, que atenia amb un posat tranquil però que per dins seu estava fet un flam, va començar a dubtar de sí mateix. Per contra, Moira, no en sabia res del que s’estava dient en la presentació. Una vegada que Marcos Sor va acabar de dir totes les qüestions tècniques sobre la revista, li va donar pas perquè presentés el seu descobriment.
Es va alçar de la butaca i va anar al faristol que hi havia a un costat de l’escenari, sota l’escut dels Aracils. Va traure el mòbil i va engegar l’aplicació Mirror up, que també la va obrir en el portàtil de la Federació, però Mirror down. Aquesta aplicació permetia fer presentacions amb el mòbil enllaçat a un ordinador.
Amb la veu entretallada, pel nerviosisme, va donar les gràcies al públic assistent.
-Benvolguts/des. Gràcies per l’assistència al crit de la Festa. En aquesta ocasió els presentaré un document que podrà canviar la història que es va iniciar amb la reconquesta del nostre rei en Jaume I. Però aquest manuscrit es de tal vital importància que…
Es va quedar dubitatiu. Li va entrar por. El consell el mirava amb cara de circumstàncies. Estava segur del que volia fer? Seria capaç de canviar la història?
Va prémer el botó per desbloquejar el telèfon intel·ligent. La gent va dirigir la mirada a la pantalla gegant que hi havia darrere la taula presidencial. Van abaixar la intensitat del llum de la sala, i els oïdor van poder veure una primera imatge on tenia totes les aplicacions i en el fons una imatge del castell del poble feta des del seu finestral.
Va prémer altra vegada i es va obrir el power point. Va anar a la pestanya d’obrir els documents. Tots van poder veure Al-Azraq 1 i Al-Azraq 2…
Va regirar la mirada i la va dirigir a Moira. La va tornar a centrar al públic. I va veure a la tercera fila a Marcos Ros. Es van mirar fixament durant tres llargs segons i al finalitzar el darrer, aquest li va negar amb el cap. Li va venir el record la frase de: -No envies el WhatsApp! I que va que la gent descobrira el secret del Moro Traïdor.
Tolo en compte d’obrir el primer document, va prémer al segon i va aparèixer el conveni d’Al-Azraq i Pere II d’Aragó. Un document en àrab inintel·ligible per als no avesats. Feu un discurs buit, i l’oïdor es va quedar igual, ningú va entendre res. El consell va respirar tranquil·lament. Tolo va entendre que no era qui per canviar la història.
Al pis de dalt, en un racó fosc, restava un home gros, amb túnica fúcsia, amb els braços creuats, que feu el gest d’aprovació alçant-li el dit gros. Havia aconseguit bon karma.
Tolo es va regirar per indicar-li a Moira que mirara, i quan ho van fer, ja no hi era.
Una vegada acabat l’acte, Moira es va acostar. Li va acariciar la galta suaument, i el va besar. La mirada, front a front, ho deia tot.
Subtilment, un membre del Consell es va acostar i els va dir, que ja n’eren membres!
Per l’altre costat, Lliris Picó, es va arrimar i els va dir:
-Xics, us apatixen bunyols i anís?
20 de novembres de 2021
Deja una respuesta