Una mena del que nosaltres anomenem Lo Retrobament, el reecontre amb la muntanya i la naturalesa xixonenques reviscoladores amb un crespuscle fantasmagòric i, alhora, de somni dintre un banc de boira baixa en tota la franja prelitoral i litoral després d’avistar fauna en estat salvatge, un grup, junts però no revolts, de cérvol, muflons i porcs senglars al fons d’un barranc dels que conformen la serra d’Els Plans, al cel, ja en el terme municipal d’Alcoi
Carajillo de conyac i conversa amb els germans Toni, Glòria i Maite al cor del cor de la Carrasqueta, al temple del giraboix, on la Reina Leticia, si sapigués què és, a Xixona i a la Venta Teresa vindria a llepar el boix i, de postres, coca de terró tou amb selleig de denominació i formatge i codony enconfitat i gebrat.
¿Li proposem a la Reina Letícia que vinga a visitar una fàbrica de
terró i, després, a menjar a Venta Teresa de la Carrasqueta giraboix?
La nit ha sigut freda. Per això no matinem. Tot cap amunt, fins a deu o onze kilòmetres de la venta, el fred es molt més intens, sobretot a partir de les tres de la vesprada, hora en la que tenim previst coronar el cim dels Plans, aproximadament.
El camí vell d’Alcoi forma part de la nostra particular iconografia senderista, per no parlar d’una memòria col·lectiva de temps, potser, dels fenicis que conectaven la serra amb la costa per a transportar, entre altres coses, el gel de les nostres caves de la Carrasqueta i més enllà.
És este camí fet parcialment de pedra seca i els autors dels quals i la data exacta desconeixem per complet malgrat preguntar-ho i tractar de llegir-ho a algún llibre un autèntic imaginari col·lectiu perquè l’home va aconseguir salvar una serralada llarga, gelada i muntaraz de més de mil metres d’altitud i obrir pas cap a València i cap a Alacant.
Una autèntica obra d’art, tot i que la de més amunt, la de dalt la carretera actual, el marge és un bé local a protegir ara i sempre.
I reflexionem sobre la vida i contemplem la principal vall de Xixona, des del mas de Roberto saca o des del mas del Racó fins el casc urbà, on baixa un manantial de pins i de natura salvatge amb olor permanent a romer i a sàlvia i a rabet de gat.
Al port de la Carrasqueta li han ixit grafiters i, alhora, bons enginers que conecten directament el sender de la partida de Bugaia amb el coquet mirador sense tenir que ixir directament a la carretera, on els motoristes i alguns automobilistes agafen velocitats per damunt de la barrera del sò d’este cel hui entelarinyat, no sabem si per la calima o si per un banc de boira que està coent-se des de bon matí.
Al parking del mirador, dues caravanes turístiques estrangeres
Ens crida poderosament l’atenció l’estacionament al parking del mirador de dues caravanes turístiques estrangeres, més una un poc més amunt, en la pujada al hotel Pou de la Neu.
¿Podria ser un nínxol nou de mercat turístic per a Xixona, ixe poble que ho té tot per a ser una destinació turística de primera divisió i que per no tenir no té ni política turística definida llevat de la fira de nadal?
Treu el cap la punta del primer ventisquer que envolta el Pou de Neu del Surdo, on el silenci presideix un escenari realment somiador, màgic i terapèutic.
I treu el cap la mateixa porta de ferro colat tancada des de fa ja més de dos anys i que enterra no sabem si definitivament un bé públic que deuria ser la vertadera icona del turisme rural de Xixona enmig unes muntanyes que ja vullgueren per a d’ells desenes, centenars de pobles del País Valencià o de més enllà.
Tristesa com a xixonenc la de contemplar esta meravella de patrimoni, junt al pou restaurat de neu, totalment abandonat per moltes càmeres de seguretat que hagin a la zona.
Una deixadesa dels nostres polítics locals que tant de bo es convertisca de nou en un projecte sòlid de turisme d’interior i familiar i senderista amb vistes directes al blau turquesa de la Mediterrània.
Passem l’antena de TV3 i, com per art de birlibirloque, ens trobem una moneda. Una altra moneda. La cuarta vegada que ens trobem monedes a les muntanyes xixonenques, si bé que en anteriors ocasions eren més inflacionistes, doncs hui no han passat de cinc cèntims. Unes monedes que tenen un valor simbòlic tan gran com ixe monumental carrascal a mà esquerra descendint suavement fins el Barranc de la Batalla.
Hem vist rastres d’animals ungulats. Açò és territori comanxe, és a dir, de cérvols, porcs senglars, cabres arruis i, sobretot, muflons. Estem segurs que hui n’hi vorem, perquè només ens hem creuat amb un senderiste i portem a l’esquena quasi deu quilòmetres.
Què propet estem ja del cim d’Els Plans on s’albiren de debò els quatre punts cardinals.
L’intens olor a corrals ens indica que molt a prop estan pasturant les cabres semi salvatges que soltaren anys enrere d’un mas de la zona de l’Estepar i que fan la seva i important tasca a la corona de la serra on difícilment es podrà cremar en cas d’incendi forestal.
El skyline de Benidorm hui està a l’abric dels
fantasmes de núvols i cotons d’humitat
El skyline de Benidorm hui està a l’abric dels fantasmes de núvols i cotons d’humitat. Ni l’illa dels periodistes podem albirar avui, ni menys encara les ones espumoses de la Marina Baixa. Ni ixa claredat d’on sempre és estiu.
Mon tornem i de pressa, perquè cau el dia i la nit i la vesprada i tot. Estem sense aigua, sense cola i sense cervesa 0’0. Un zero per l’intendència. Damunt un calambre tan imprevist com inoportú ens clava la por en el cor. ¿Arribarem a la Venta Teresa?
Deixem enrere l’encreuament amb el pou de neu del Rentonar, a la veïna i benvolguda La Torre de les Maçanes, i posem la directa camí avall. Encara tenim temps a contemplar l’autèntic temple de la música festera de moros i cristians i de les desfilades i del nuvolet i del burret.
I és precisament en una d’ixes contemplacions fins l’esquena de la Font Roja i el Menejador que en un barranc profund de carrasques i pins i argilagues veig un grup nodrit d’animals salvatges. Junts però no revolts apareixen un gran mascle de cérvol amb unes quantes puntes defensives, mitja dotzena de muflons ben pentinats, molt abundants per aquesta zona, i diversos porcs senglars de tot tipus, condició i edat voletejant per la blancor del dens bosc, possiblement algún menjador d’algún vedat de caça on es cuida la població cinegètica.
Una vertadera alegria tot i que hui no hem agafat les ulleres de llarg i costa distingir els animals, tranquil·lament pasturant, de la vegetació típica en les panxes dels Plans que desemboquen al Canal.
Baixa la temperatura i baixa la claror del dia. El crepuscle avança a la mateixa velocitat que els bancs de boira que, lluny de coronar la serra, no passen de la franja litoral i prelitoral. Xixona té una aparença fantasmagòrica, però el gegant Migjorn està protegint-la i cuidant-la. Sempre omnipresent ixe dòcil ciclop.
L’hotel muncipal Pou de la Neu ja dorm…
Una altra roulotte amb un matrimoni estranger. Ell contempla reflexivament el bell paissatge de la vall xixonenca descendint suavement cap a un mant de cotó mentre ella fotografia ixe banc de boira densa i rosa a la panxa del Cabeçò d’Or.
Un altre porc o porca ha cagat junt a la fonteta instal·lada fa uns mesos per l’Ajuntament i que hui ens ha salvat d’una deshidratació segura, tot i bebent olent a panxa podrida.
Pel camí fenici de pedra en sec que parla i té vida pròpia tornem al punt d’inici de Lo Retrobament, una benedicció de tot un Déu.
Des de la Serra dels Plans es poden albirar els quatre punts cardinals
Deja una respuesta