Fecha actual:5 diciembre, 2022

De Xixona vaig a Ibi i me’n torne pel …barranc de Castalla!

En arribar a la Font de Nutxes, un dels punts neuràlgics dels camins de l’aigua de Xixona, el poble del terró amb 500 anys de tradició, se sent el brollar de l’aigua. Dels dos naixements que hi ha. L’aigua no és apta pel consum humà. No és potable. Convé, però, remullarse cara i coll per empendre la caminata fins la font i les Penyes de Roset, inici de la pujada a la Penya Migjorn pel seu extrem sud o bé a l’Alt de la Martina

En deixar darrere, a poc a poc, Roset, pel pedregal de la llera del riu, arribem a un lloc inhòspit, tancat, misteriós, ombrívol. Rodejat de pedra roja, pels costats i, sobretot, per sobre. La penya dura i vermella, brillant a vegades, de Roset són l’exemple viu del silenci, només trencat pel cant dels bàndols de gralles. Els vertaders habitants d’un lloc enigmàtic que fa olor a falla, a moviment telúric de fa molts segles. A empentes tectòniques, la qual cosa es cromprèn en veure grans roques segregacionistes, això que a hores d’ara es diu ‘indepe’.

Un jove xixonenc marxa cap amunt amb molt de vigor i energia pròpia d’un terroner. Emprèn, entre argilagues, romers i ginebres florents, la pujada pel barranc de Castalla, una sort d’autopista rural de molts segles enrere per on ascendia el bestiar, el ase carregat de mercaderies cap a la Foia del mateix nom. Al bressol de la joguina i les nines. A Ibi i a Onil.

Ara pugen excursionistes de tota la província, Xixona inclosa. Runners o ‘footinguers’, trails, caminants, senderistes, amants de la natura en general. Dominguers o d’entre setmana. Baixen tambè, però, a ritme veloç i soroll carecterístic les motos de trial. No importa que alguns pins creuen el sender, molt més ric en vegetació que el del barranc d’Ibi, en paral·lel a l’altra vall.

A meitat del camí, una família d’animals remugants: són muflons

A meitat del camí, potser pel soroll de les motocicletes, una família d’animals remugants. Són muflons grans i petits. Fugen de la nostra presència. Així mateix atalaiem tres voltors planejat al cim de l’altra vall, la del barranc d’Ibi, tot just davall de l’Alt de la Martina, un punt estratègic per la seva visibilitat en prevenció forestal.

Toc treure’s roba de damunt en arribar al cap amunt del barranc. I beure i menjar fruits secs. Podem fer cas dels senyals per anar a la Font de Vivens, ja a un pas del terme municipal d’Ibi. O l’esmentat Alt de la Martiona. O al Alcaid. O a la serralada del Quarter. Elegim, però, la pujada a la Segona Querena de la Penya Migjorn perquè volem confirmar que milers de pins continuen a terra des que fa un any els tombara la maleïda borrasca Glòria de neu, pluja i vent huracanat.

Abans de arribar-hi, al barranc que em batejat precisament com Glòria (i els dos paral·lels, també víctimes de la desfeta) volen unes perdius d’un menjador artificial. I podem albirar per una banda, a l’horitzó, Castalla encapsalada pel seu castell almohade; la nina Onil encara més lluny; i el poble de les joguines i el plàstic industrial, Ibi.

Albirem les omnipresents serralades d’Aitana i el Cabeçó d’Or, amb el cim del Puig Campana volen treure el cap. I més a prop, la vall de Xixona o de Bugaia amb la vermellor inicial de la Carrasqueta tallada

Per la banda est, albirem les omnipresents serralades d’Aitana i el Cabeçó d’Or, amb el cim del Puig Campana volen treure el cap. I més a prop, la vall de Xixona o de Bugaia amb la vermellor inicial de la Carrasqueta tallada des de la Penya Redona. I albirem una tonalitat verda que tot ho presideix després de les últimes plujes i neus del gener. I sentim amb força eixa sensació de llibertat barrejada amb la de saludable escapada.

Només l’observança de milers de pins tombats de soca arrel trenca eixe ambient de pau interior i tranquil·litat.

Podem també escollir una tornada alternativa, distinta, per la Penya Migjorn. Però les cames flaquegen hui, tot i que encara tenim força per pujar fins l’Alt de la Martina i baixar al principi de l’Alcaid abans d’agafar el sender del barranc d’Ibi, una altra autopista rural de segles passats que no deixa indiferent ningú i que, de ben segur, amaga llegendes, amors i desamors i negocis fenicis de molts anys enrere.

 

Baixar pel barranc d’Ibi s’assembla al vol del voltor en forma humana. Encara s’olora el reixiu de la nit i això que s’amaga el sol. De cop, les gralles, fins i tot, deixen de xiclar. La foscor s’ha aliat amb el silenci, el qual esdevé mut total. La por de la nit se’n va en sentir el brollar de l’aigua: hem arribat a la Font de Nutxes. La fi del camí d’avui.

Baixar pel barranc d’Ibi s’assembla al vol del voltor en forma humana. Encara s’olora el reixiu de la nit i això que s’amaga el sol

 

 

 

 

La vida es corta, pero dulce! La vida és curta, però dolça!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *