DENS GOIRIGOLZARRI

Hi ha imatges icòniques 📸. Inesborrables. Simbòliques, mitològiques fins i tot. De l’adolescència més tendra, innocent, pubertària, quan érem jugadors de la quiniela al quiosc de Mañogil al bar Stop de l’ensaladilla amb gambetes o quisquilles, i enviàvem, dintre un impolut sobre blanc, les nostres primeres cròniques de l’hispano Olivetti del Jijona de futbol amb l’Alcoiana vinent pel barranc la Batalla que arribava, fins i tot, a la capital del riu Segura, a prop del Monteagudo del crist metavers il-luminat i els ‘pajaritos’ fregits amb oli importat de Jumilla

La intensitat de llavors té poc o gens que envejar la d’hores d’ara. Perquè el cim del cabeç del Corb, on s’erigeix encara Goirigolzarri, roman igual tot i el pas del temps i les boires d’aire calent, melódiques per meloses, potser procedents del Sàhara valencià de la pinyolà del rusc de milflors, que generen una mena d’atmòsfera densa, tipa de rodones inesgotables.

També, però, de corxees, semifuses i fuses 🎼de temps i mig d’eixes bones que naixen quan ho demana el cos, in retardando, a terra nostra, a ca lo nostre de vitat, a l’oritge immaculat: la mare de tot lo vincle a l’arrel. Iniciàtica aventura d’estiu típic de gelat de mantecao, mosques, mosquits i fardatxos. I Festa majúscula i embarrancada a ritme inconfusible de timbals, bongs, campanes, llàtigs, triangles, plats, xilòfons i botelles d’anís amb aigua caballera de font amb relleu impenetrable.

A més a més, només va parar de ploure i ixir de nou el sol reflectit irradiant la roca viva i brillant al migdia, Goirigolzarri em va dir l’altre cap de setmana que, de segur, hi tornarà provisionalment a Xixona baixant a trompicons del cabeç del Corb pel Senyal de Festes 🎼, al juliol.
Fins i tot podria vindre abans, als Tres Quarts o al quart següent al Mig Any, pel mes de maig, o juny. O a l’Encontre acampejador dels Cid and ambaixadors mutxamelers i de tot arreu.
I em confirmà que ja li cusen a Ca les Mintxes, a dalt al taller del Raval, baix el merlet del castell sarracé, a prop el forn morisc de tonyes vertaderes de sucre glas, ja li cusen diem, vestits, babutxes, faixí, jupetí i malles platejades… 🙃
I, per últim, em digué Goirigolzarri (en veu baixa, dissimuladament) que vol homenatjar com Déu mana, compartint esquadra, banda, espindarga i daga, els germans Pineño, l’Efrén, el Sagristà, el Panaero, el Pepito Canana, El Petit, el Roberto, la Mari i el Jaume fill del mestre.

🙃

Fins i tot podria vindre abans, als Tres Quarts o al quart següent al Mig Any

La vida es corta, pero dulce! La vida és curta, però dolça!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *