El meu Montnegre, per l’escriptor Josep de Sílim

 

El meu Montnegre

 

 

(Per a Mari Suni Brotons , i per al col·lega , i no obstant això amic, Bernat Sirvent,Pitera,Aloe).

Si, Bernat Sirvent/Pitera /Aloe. 5000, 8000, 10000?, jo què sé la de quantitats ingents de tords que en esbarts venien de molt lluny i, de vegades , de sobte apareixien com un núvol i es feia la foscor sobre el cel de la Culata, de la Pólvora, del Riuet, de Sílim i Montnegre Montnegre, mentre que en el bancal, el nadiu de les terres roges , Luis ,gendre del tio Eliseo el mecànic,casat amb la germana de Conxa, la dona de Luis el Gato, ni feia cas en el seu encadenament al tractor… que encara no ha eixit d’allí.

Barrachina seguia amb l’orella aferrada a la COPE, segurament pasturant el ramat i fent de corresponsal de Xixona de la cadena de ondas populares de l’episcopat. Món pare també anava a tirar al tord amb aquell Bolero, mantecao i xocolate , fabulós , el més amic de la meua adolescència, però crec que anaven al port de Biar, potser?

 

 

El meu besavi, el tio Qualo, Pasqual Carbonell, era el propietari del molí 9, un dels darrers Alfarrasadors del poble, i va posar una tenda de farina a Xixona, coneguda com la Caseta Fonda, on pareix ser també venia carbó de la Capua.

Era ‘l»Home bo» , la institució més antiga que perdura? des de temps del nostre rei en Jaume.

Un dia en Sílim, em vaig encontrar envoltat de focos, llums i càmeres cinematogràfiques a Gerda Taro, la fotoperiodista més important del món, que amb Robert Capa ens van enlluernar en aquella mort d’un milicià

 

 

que ens revivia un episodi de la nostra guerra incivil, amb el llibertari de Benilloba ,Federico Borrell, «Taino».

En un altra època em vaig adentrar amb un Suzuky per aquells barrancs, i vaig ajudar un llauro a eixir del susto ,que duia més de una setmana sense menjar, aïllat com estava per les aigües d’una ramblà, en ple segle XX.

Una nit, la boira em va agarrar a la vora del Pantà veient com un Trib-Real…en una mena de barca vikinga, la banda de música de Tibi, lentament, armoniosament, sosegadament , plass,plass, chop, chop …(remaven els més forçuts), s’apropava al Mos del Bou, la pared més grossa d’aquell llac impossible , interpretant «in crescendo» Tannhäuser, dirigida per Richard Wagner, i d’acompanyament un cor de corredors de vaca, llauradors i llenyaters que cantaven un alemany molt fosc.

 

 

Havia nascut la llegenda i jo m’havia despertat del meu somni anant a peu per la Sé/èquia dels Enamorats,

per les fosques, verdes, pudents i lliures aigües del Pantà, camí de les Festes de Montnegre…

de Dalt.

(Fotos © Josep de Sílim i de les Jornades sobre Montnegre en la Seu Universitaria

d’Alacant.)

 

 

Suni Brotons: «El llibre ‘Montnegre’ és el fruit del treball d’un gran equip»