Fecha actual:24 marzo, 2019

El secret del traïdor

(Obra guanyadora del IV Concurs de Relats Festers de la Federació Sant Bartomeu i Sant Sebastià de Xixona, de l’escriptor Josep Miquel Arques Galiana)

…..

EL SECRET DEL TRAÏDOR

IV CONCURS DE RELATS FESTERS

 

Encara tenia remordiments per haver-se adormit i no haver poder haver anat a l’acte que més li agrada, el Moro Traïdor.

  • Si és que vaig dormir 24 hores seguides i ni em vaig adonar es lamentava Tolo mentre es llavava les dents.

Recordava allò viscut en les festes, però s’havia quedat amb eixe mal regust per no haver-li eixit tot a la perfecció. Com un obrir i tanca d’ulls es van passar els tres dies que esperava amb Candeleta.

Però la vida continuava i el rellotge no parava, ni el calendari. Era temps d’ametla, finals d’agost, allà al mas del Sebot, encara les feien tradicionalment: teles, vares i polls. I de sol a sol. El sogre li recordava que demà començarien.

  • Però si no paga la pena. Per a fer cinc-cents quilos, i traure una merda.
  • Ho fem per mantenir el mas.

Tot i protestar de tot, el seu cor i com de faener que era, allà el trobarien puntual, amb un samarreta de mànega curta blanca, pantalons curts, gorra i ulleres de sol velles, per evitar alguna ametla li pegara a l’ull.

Fer ametles era dur però, els servia com a unió familiar, repassar les festes, i pensar a reprendre la rutina.

Li vingué al cap, entre ametler i ametler, que hauria de baixar a la Universitat d’Alacant per comprovar com li havia eixit el treball de fi de grau, el TFG que havia fet sobre la catalogació dels diferents mapes de Xixona, intentant trobar-ne del primer fins a l’últim.

El catedràtic, Ramon Baldaquí, havia tret el treball d’entre un centenar. En vermell hi era la nota. Insuficient+. No cohesió i ni coherència!!!!

Nadiu de Sant Joan d’Alacant, el dr. Ramon Baldaquí, impartia les seus classes de paleografia de la Facultat d’Història de la Universitat d’Alacant, era una eminència en aquests afers, i tenia criteri.

Tolo no donava crèdit.

  • Però Ramon, que ens coneixem des de fa molts anys! Insuficient+? No podrà llevar el prefix in-?

Tolo era estudiant del darrer any d’història. Havia suspès el TFG, i tindria la darrera oportunitat al curs següent.

  • Caldria que el referes si vols, almenys, l’aprovat, no està bé, i ho saps! Et vaig dir les indicacions i no m’has fet ni una miqueta de cas. Vés a parlar amb Pepe, l’arxiver de Xixona i ell t’indicarà. Ja li diré que vas de part meua.

Isqué del despatx parlant en pensament: -Ell sí que és insuficient. I té menys coherència que un àrab en una església Pensava Tolo- Fill de sa mare — Continuava.

Així feu. Després de la reunió amb el catedràtic va tornar al poble. No va perdre temps i es va acostar a la plaça del Convent. Tocà al timbre. Insistí.

  • Si posa que està obert. Dilluns, dimecres i divendres de 9:00 a 14:30. Estos funcionaris….

La porta s’obrí i aparegué, José Bernabé, conegut com a Pepe l’arxiver. Il·licità de pare i mare, treballava des de feia més de 20 anys, a l’arxiu Històric Municipal de Xixona, a més de ser professor associat a la UA i bibliotecari, juntament amb Modesta, una il·lustre de la lectura. Un arxiu que es tenia en consideració pels bons investigadors i historiadors, pel contingut dels seus llibres.

Amb un valencià castellanitzat, Pepe, el féu passar.

  • Bon dia. Supose que seràs l’alumne d’en Ramon Baldaquí, ja m’ha dit… Passa i t’explique.

 

Bart Leo Josef havia arribat una nit de tardor, amb les fàbriques a ple rendiment i una olor a torró. Veié dos noms: Jijona / Xixona. No entenia com un poble podria tenir dues denominacions.

Les primeres nit les va passar a un hostalet a l’entrada del poble. Semblava que tenia encant, però en realitat deixava prou a desitjar, només entrar al suposat restaurant. L’atengué un home ben vestit, amb bigoti, amb pinta d’il·lustrat.

  • Le daremos la mejor habitación que tenemos, por ser usted. Tenemos el hotel lleno. – Va asseverar creient-s’ho el gerent amb bigoti- tot i que només veia dos homes amb vestimentes de mercat, bevent algun licor ennegrit pel pas del temps.

L’inquilí era nadiu d’un poblet Belga, Brasschaat. Un desamor li havia fet parar al poble torroner. Volia desconnectar per veure si l’ànima li tornava al lloc.

Desconeixia per complet el poble. No estava acostumat que la gent l’observara com un foraster, i que als dos dies ja tothom li donara el bon dia. Amant de la naturalesa, de seguida va fer amistat amb alguns veïns més majors.

Home intrèpid que es fixava en aquells detalls que sinó véns de fora no t’adonaries. I és que de seguida es va adonar que no hi havia cap llogaret per dormir, llevat d’on estava allotjat i sense tenir massa encant, que diguem.

Passejant pel casc antic, va comprovar que enfront de l’ermita del Raval hi havia la casa ideal. Parlà amb l’amo i va arribar a un acord. De seguida es va posar a arreglar-la i en poc d’un mes i mig ja ho tenia fet; li va posar com a nom: HOTEL RURAL JIJONA.

Va llogar una casa amb una façana senzilla i ho va reconvertir en l’hotelet més coquet de la contornada. De fet, amb les noves tecnologies, el va donar a conèixer de seguida i el llibre de visites sempre el tenia ple.

Pepe l’arxiver va acompanyar Tolo a la cambra de l’arxiu. Dos prestatges amb llibres, una taula senzilla, una cadira còmoda, una màquina d’escriure, un ordinador d’estos que ja no saps si s’engegaran, un mapa del terme de Xixona d’autor desconegut, i una altra taula, no molt més gran que la de l’arxiver per poder fer les consultes pertinents. Cap bolígraf, només un posa llapis i uns guants de tela blanc configuraven aquesta estança gelada plena d’històries.

Assegut i concentrat un home bastant alt, de pèls rossos, amb gust al vestir, consultava diversos toms de llibres gruixuts, polsosos i grossos.

  • Buenos días. Saludà cortesament.
  • Bon dia. Li respongué Tolo- amb la llengua del poble.
  • Espera’t Tolo, que et duré el que necessites. — Amb la mirada l’indicà on havia de seure.

Tolo es va asseure una de les cadires que hi havia. Va començar a mirar fixament el desconegut. Era prou bord, i amb cara de misteri, dels que no et fiaries de primeres.

  • Ací tens. Comença llegint les introduccions que el portaran al teu destí.
  • Molt amable.

Començà a fullejar el primer llibre. Amb un títol que ja li llevaven les ganes de continuar:

Atlante Español o descripción general geográfica e histórica de España por Reynos y provincias de Bernat Espinalt. A l’hora ja portava huit toms i al novè, trobà la primera referència al seu poble. Un mapa de Xixona del segle XVIII. Una vista meridional, una idea de com era la vella Xixona al 1786.

Es va quedar mirant el mapa atentament. Li va interessar aquella imatge. Agarrà una lupa i començà a indagar. Torre de Blas, això seria la Torre Blai, parlava per endins. I Los Montes Altos? Li va donar la volta al mapa, va agafar altra vegada la lupa, va posar el full al contrallum i es va adonar que alguna cosa hi havia escrita.

Va intentar llegir el que posava, amb un full que havia demanat a l’arxiver, va començar a escriure mot per mot:

Trobaràs el camí cap al cap Castell. Passejant pel Forn d’Oliveros, prop de l’Església Vella hi ha l’Aixeta que et portarà a resoldre el misteri del Traïdor.

Es va quedar sorprès, bocabadat. Per a ell era tot un descobriment. Feu venir a Pepe per comentar-li la jugada. Ell no veia res. Fins i tot el va renegar. Era un missatge escrit a posteriori, perquè hi era manuscrit.

  • Compta amb el libre, que és mol vel!!! I vés acabant que són casi els dues. Y usted también es va dirigir a l’home misteriós, que va alçar el cap i assentí.

El misteriós visitant havia parat l’orella. El que buscava l’home ho havia trobat Tolo, casualment sense massa esforç i una mica de sort.

 

  • El próximo día seguiré comentà a l’Arxiver.
  • Vuelva cuando quiera. Por cierto, ¿su nombre?
  • Señor Witt. Thomas Witt.
  • Ya sabe que…
  • Dilluns, dimecres i divendres, després que el senyor Pepe esmorze.
  • Mira Tolo… em calle!!

 

Tolo va anar a dinar. La mare havia fet bona cosa de pericana.

  • Si és que si no en faig, no acabaré mai el rastre de nyores i quarnets que tinc al balcó.
  • Mare, tu ja saps que amb una bona cervesa ben fresca, la pericana guanya molt.

El dinar va transcòrrer amb normalitat. Poca conversa mentre els dos miraven sense massa passió el nou noticiari d’Àpunt. Arribats als postres, Tolo li va comentar la troballa a la mare.

  • Mare, ja saps que Baldaquí em va suspendre el treball.
  • Si tingueres més interès…
  • Mare, ni me l’ha corregit!!!
  • Sempre tenen la culpa la resta…-
  • Bé, hi ha solució. M’ha dit que puc fer un altre i acabaré el Grau.
  • Sort que tens un bon professor. Aprofita’l, que ens queixem sempre d’ells i volen el millor per a nosaltres.
  • M’ha enviat a l’arxiu del poble. És bonic, mai hi havia sigut. Està nou. L’arxiver ha començat a traure’m llibres per fer el treball, i darrere d’un mapa d’un home que li deien Bernat Espinalt he trobat un missatge secret.

Li’l digué a la mare que sense massa interès va passar a servir-li un tallat.

  • De segur que és algun misteri que ningú l’ha trobat. Un tresor?
  • No digues romanços i fes un poc la migdiada.

 

Thomas Witt havia dinat al bar Xixona. Un home amb ulleres voluminoses, panxa prominent, camisa blanca i davantal blanc però brut, li havia posat l’especialitat de la casa: unes croquetes de putxero, gambetes fregides i ensalada russa. Havia demanat una cervesa però del temps, i féu estranyar al cambrer.

Thomas Witt era un home alt, prim i amb els cabell molt rossos. Segué a una taula. Mirà el televisor, ja que no eren dels moderns, i es fixà com el cambrer canviava de canal manualment, apujat a una cadira.

Witt era un home poc xarrador. Després de demanar un tallat americà preguntà on podria allotjar-se. El cambrer amablement, i amb un castellà bastant valencianitzat, li comentà, que feia poc havien obert una casa rural a tres carrers del bar, al Raval.

  • Passant el carreró de l’aula, un carrer porxat…

 

El senyor Witt va pagar religiosament el que li va dir i va anar en busca d’una cambra on poder estirar-se i amagar-se de la calor xafogosa del setembre. Sabia que hauria de quedar-se una temporada llarga. Tolo s’havia avançat i havia trobat una de les peces que estava buscant faltava.

Thomas Witt era un col·leccionista de misteris valuosos. Era un home poderós i capriciós,  que li agradava tenir allò que ningú no tindria. No es tractava d’objectes materials, també, però, més de poder descobrir llegendes noves. Havia llegit alguna cosa pel sobre un acte que feien a un poble torroner, però ho havia escoltat de viva veu, i li va matar la curiositat. Tenia un bon equip que es dedicava a cercar aquestes llegendes històries arreu del món. Feia uns dies que havia rebut eixa telefonada, i sense pensar-ho, es posà a investigar.

Havia llegit al periòdic Información una notícia massa curiosa:

Una historia de amor y traición

Xixona cerró ayer su Trilogía Festera con una reconquista cristiana marcada a fuego por un acto de deslealtad, dolor y también humor que ya es centenario

J. A. Rico

Una historia de amor y traición

Una historia de amor y traición marca desde hace 100 años el devenir de una batalla que en Xixona se remonta a finales del siglo XVIII. El Juicio del Moro Traidor y su posterior entierro constituyen el acto más singular de las Fiestas de Xixona y ayer, ante centenares de personas, volvió a ser clave para que los cristianos lograran asaltar el Castillo y recuperar la plaza turronera.

Se trata de la historia de Beny Beny Chimeti, un musulmán que se enamora de una cristiana coqueta de Xixona y traiciona a sus compañeros de la media luna, facilitando la ubicación de un pasadizo secreto a través del cual las tropas de los cruzados asaltan la fortaleza y logran vencer a los moros.

Pero el origen de esta tradición es mucho más trivial. Y es que se remonta a principios del pasado siglo, cuando Ximo Cremades Picó, un xixonenc de los Moros Grocs, decidió cambiarse de bando para formar parte de la filà Contrabandistes. Entonces sus amigos y excompañeros de los Grocs encontraron en este hecho un motivo de burla y crítica a la vez, lo que llevó a representar este acto hasta convertirse en el elemento diferenciador de estos festejos. Una traición hecha tradición que se remonta a entre 1916 y 1919, y que pasa por ser un acto diferenciador único en este tipo de festejos.

El Juicio del Moro Traidor se celebró ayer por la mañana ante centenares de personas. Chimeti fue llevado desde los calabozos, ubicados en la Casa Consistorial, atado por La Plaça, intentando huir sin éxito, hasta el Castillo, donde fue juzgado y condenado a muerte por traicionar a Alá y a sus compañeros tras enamorarse de una cristiana.

Tolo no va poder dormir. Es va quedar pensatiu gitat al llit. Li pegava voltes al missatge que s’havia trobat

Troba el camí cap al cap Castell. Passejant pel Forn d’Oliveros, prop de l’Església Vella hi ha l’Aixeta que et portarà a resoldre el misteri del Traïdor.

No era de quedar-se amb els braços creuats, es va alçar i se’n va anar a fer una volta pel casc antic de Xixona.

Com que vivia al carrer principal va visitar primerament a la societat cultural El Trabajo. A l’entrada hi havia una foto aèria dels anys 60 sobre Xixona. Va dedicar bastant temps, ja que volia fer-se una bona idea d’allò que tenia davant i intentar desxifrar el missatge. Sabia que era un text xifrat i que amagava quelcom.

El primer que es va adonar és de l’estat que presentava. Per una banda es deia que no havia canviat molt arquitectònicament. No apreciava danys estructurals, que es conservava quasi intacte des de l’època medieval.

S’havia adonat de què cada vegada hi havia més edificis enderrocats i amb eixos ulls d’allò que té un valor i que no se sap apreciar ben bé.

Va iniciar el seu passeig pel carrer la Vila, pujava per la costera de l’antic forn de Ca Juanito fins arribar al carrer Galera, el passeig continua pel Raval, tranquil·la i pausadament, parant atenció en tot allò que li atreia interès. Va arribar a la costera de la Mandola i pel carrer Nou va pujar fins el Castell. Allà, en la part més alta de la pedra, es feu una foto panoràmica. Va comparar les vistes que tenia amb la fotografia que havia vist feia escassos minuts. Res.

El senyor Witt va traure de la bossa de cuir (única pertinència que tenia) una agenda també de cuir, antiga, va llevar la goma i es va aposentar al llit. Va estirar els peus. El va desplegar i va començar a observar-lo. Entre els seus pensaments li va venir el de Tolo; s’havia avançat! Havia descobert una de les pistes fonamentals i la necessitava, per a completar la seua, perquè Witt tenia la tecnologia necessària i diners, molts diners.

L’alemany, d’on era nadiu, es va posar nerviós i va eixir de l’hotel on s’allotjava. Necessitava trobar a Tolo per intentar-li llevar la frase. Però necessitava l’ajuda d’algú. El temps el constrenyia, havia de tornar a Alemanya perquè ningú sospitara.

A la recepció, hi era Bart Leo, que repassava les reserves, diversos esdeveniments i publicacions a les xarxes socials. Amb un castellà pronunciat a l’alemany, va demanar:

 

  • Necesitaría ayuda.
  • ¿En qué podría ayudarle?
  • Me gustaría visitar la parte antigua del pueblo.
  • Eso está hecho. Si se espera 5’.

 

Bart Leo era massa servicial. Pot ser s’excedia i tot. Van eixir de l’hostal i va començar a fer-li una visita guiada exhaustiva. Enfront mateix hi era l’ermita de Sant Sebastià. Va aprofitar l’avinentesa per contar-li els miracles del copatró xixonenc, però Witt feia uns escolta passiva amb poca empatia. Ell volia saber i entendre la construcció del Casc Antic, la resta, ara mateix li sobrava. Continuaren pel carrer Raval i pararen a escassos metres, al forn de Teresa. I enfront del forn, la font del Raval, antic llavador. Carrer Santa Anna, amb la bifurcació, i continuà per l’esquerra, deixà a banda el portal de Tibi. Li picà el cuquet a Witt.

 

  • I a la derecha?
  • El portal de Tibi, una calle sin salida, pero que antes encuentras unas escaleras hacia la calle de la Fuente Nueva y que llega a la Puerta de la Iglesia Vieja.

 

No podia ser! Els carrers de la part vella formaven una Mitja Lluna. Havia de parlar amb el seu amic de la infantesa Toni, destacat i desconegut dibuixant. I estava segur que eixa mitja circumferència no era gratuïta. Li comentà el descobriment, que tenia una idea entre mans, i que de segur que hi havia alguna cosa, el què, no la sabia, però que la podia intuir, l’olfactava en el seu instint més ancestral. Era un d’eixos sentiments difícils de descriure. Havia de parlar quant abans millor; necessitava del seu art.

Va desbloquejar el mòbil, entrà a l’aplicació del whatsapp i en la lupa escrigué Toni. Li isqueren tots els Tonis que tenia, fins que el trobà. Va prémer i va començar i comença la conversa.

Continuaren la visita fins al final del carrer santa Anna; abans d’acabar-hi, Bart li comentà un descobriment que feia poc s’havia destapat. Una font d’origen, possiblement, del segle XVIII. Just en el mur de les escales que condueixen al principi del carrer de la Font Nova. Començà a dir-li que l’estructura de la font semblava en bon estat excepte en la seua part superior, on les lloses van ser retirades fa dècades per a col·locar quatre tubs de plàstic per a aprovisionament del servei telefònic i elèctric. Amb forma bovejada i compta amb tres piletes.

L’aigua de les dues piletes passava pel desguàs a una sèquia que descendia pels limítrofs de l’Església Parroquial, possiblement pel carrer Fossar, per a dipositar l’aigua sobrant en la bassa de Crespo, situada en el punt de trobada dels carrers Josep Hernández Mira i Avinguda de la Constitució.

 

  • Y ¿cómo sabe tanto de esta fuente?
  • Me lo contó mi compañero Garrigós. También había leído alguna cosa en el libro Historia de Jijona de Fernando Galiana.

 

Segons les dades recopilades, en el segle XVIII ja existia aquesta font, amb el nom de l’Aixeta, encara que no apareix cap aixeta en ella, situada davant de la porta d’accés al Forn d’Oliveros per la placeta de l’Església Vella. A mitjan aquest segle va ser encegada i traslladada una mica més a baix, a la placeta existent a esquena de l’Església Parroquial, en el punt que uneixen les escales del Fossar amb el carrer Galera.

Això sí que li interessà a Witt. Sabia que al poble encara hi quedaven bona cosa de llocs per descobrir. Li vingué al pensament el missatge que posseïa Tolo. Es quedà una bona estona escoltant atentament les paraules de Bart, i reflexionà com una persona no nadiua d’un poble s’havia fet amb el coneixement històric d’un poble. Disciplina educativa, interès desmesurat. Evidentment, tragué el mòbil i retratà la font.

La visita continuà carrer a baix, visitant l’antic minaret àrab, on Jaume I va construir el que fou l’Església Vella. Bart li digué que es fixara en la data que hi havia escrita.

 

  • Se aprecia bien “any 1602”.

 

Li comentà que encara no s’havia produït l’expulsió dels Moriscos i que romandrien en el poble fins el 1609, que va ser una gran errada i també desfeta la seua expulsió. Sembla que amb aquest grafit  voldrien reivindicar la seua arquitectura morisca.

Agafaren el carrer del Trinquet, Colomers fins arribar al carrer sant Antoni, i passaren pel carrer Moro Traïdor. Antigament hi havia la pedra mil·lenària, però un obrer la va lluir. El nom del carrer era bastant modern.

Quedaren al Barbarat, en la taula més arrimada al finestral, just al costat de la porta d’entrada eixida i d’emergències; necessitava una llum tènue, i un poc d’intimitat. Toni arribà amb cara de no entendre per què l’havia cridat amb veu de preocupació.

Toni era un bon dibuixant. Amateur, però que s’haguera pogut dedicar-hi. En temps més joves havia fet dibuixos per a les obres que tingueren un bon ressò, com la Guia del tirador novell, o l’Escola de Festes.

Tolo comentà el descobriment que havia fet i que hi havia alguna cosa amagada que volia descobrir però necessitava l’ajut de l’amic de la infantesa juvenil.

  • I concretament, quina ajuda necessites de mi?
  • Que em faces un dibuix del Casc Antic de Xixona de l’època medieval
  • I per la face, no?
  • Toni, tu i jo som Marrocs, i els Marrocs ens hem d’ajudar.

Toni acceptà l’encàrrec, sense demanar res a canvi. Bé, volia saber de què es tractava. Xic seriós i molt servicial, que faria el que fora per ajudar a un amic d’un amic. Tolo li digué la frase que havia descobert i li adjuntà una foto de principi de segle, una vista aèria.

  • L’única cosa que et demane és paciència. Amb la temporada del Torró i la xiqueta supose que no ho podré fer ja a ja.
  • Tens el temps que necessites si m’assegures que ho faràs.
  • Ho tindràs Tolo!

 

Witt no pogué ocultar la curiositat. Necessitava saber més sobre la font. Tornà a l’Arxiu Històric Municipal, de segur que el llibre que li havia comentat Bart el tindria. I efectivament. Descobrí que era dos toms, i en el segon hi havia al capítol XIV, concretament a la pàgina 66, l’acta capitular sobre l’escassesa de l’aigua de 1774 i la importància de no malgastar-la. Pogué llegir, en l’apartat de la font de l’Aixeta que el seu trasllat al seu antic emplaçament per la humitat que la seua sèquia estava provocant en la paret nord del temple. A més, aquella zona estava en obres perquè en 1777 ja havia començat la construcció de la capella de la Comunió, per la qual cosa va poder influir en el seu trasllat.

«Aquesta font probablement va estar en funcionament fins a finals del segle XIX. En 1897, amb la posada en funcionament del servei d’aigua potable, és possible que es va acordar-la dubicació. Possiblement fóra encegada a principis del segle XX, com així ho manifesten les restes de materials oposats». Va apuntar Bart mentre llegia la info del periòdic.

Witt ja havia arreplegada bastant informació. Havia de tornar a Alemanya, la qual cosa ho feu en tenir vols i enllestit un par d’assumptes més. Tornaria per poder continuar i descobrir abans el secret que Tolo.

Passada la temporada del torró i apropant-se una de les festivitats que més li agradaven a Tolo, el Mig Any, que llevava la secor festera, rebé un whatsapp de Toni.

  • Ja ho tinc.
  • El què? -Va contestar un poc atordit pel missatge.
  • Tolo, el dibuix que m’havies demanat del Casc Antic de Xixona. I tenies raó. Els carrers formen una mitja lluna.
  • Ni me’n recordava. Ho havia quasi oblidat.
  • Mai no m’hi havia fixat. Però amb la foto que em vas enviar des del cel, i el llibre del mestre Jaume, i amb quatre ratlles més, els carrers principals carrers formen eixa creu.
  • A veure Toni.

Tragué el dibuix i li l’ensenyà. Efectivament, hi havia una forma de mitja lluna, però una mitja lluna, ben traçada, i el punt mig estava prop de la Plaça de l’Església Vella.

  • I quin llibre has consultat? El de Jaume Miquel.
  • Sí, però quin títol?
  • Ah! Xixona, el nostre poble. En el capítol dedicat al poble, concretament, hi ha un apartat de la part vella, i mira per on
  • Pense que eixe llibre el tinc jo.

Li donà mil gràcies i se n’anà cap a casa pensatiu amb un caminar intens; li vingué altre vegada la frase que havia descobert, mentre l’altra part del cervell es preguntava on tindria el llibre:

Troba el camí cap al cap Castell. Passejant pel Forn d’Oliveros, prop de l’Església Vella hi ha l’Aixeta que et portarà a resoldre el misteri del Traïdor.

Cada vegada estava més segur que hi havia un misteri per resoldre. I tenia ganes de descobrir-lo. Va arribar a casa i li va preguntar a la mare, no sense abans pegar-li un petó i saber què dinarien, on estava el llibre del prestigiós mestre xixonenc. Evidentment que no en tenia ni idea. I va començar a buscar-lo. En la seua habitació no el tenia, en el despatx de son pare tampoc, i només li quedava el saló d’estar. No era una casa on abundaren els llibres.

Un nerviosisme s’apoderà quan el tingué entre les mans. Arraconat en un dels prestatges, amb bastant pols. El va obrir i va buscar l’índex. Allà estava el capítol que lamic Toni li havia dit. Que si el Castell de Xixona, que si l’evolució del nom de Xixona i parà atenció en l’Església Vella. Jaume I va manar construir l’església de la qual encara es conserva la porta.

  • Però què hi havia abans de l’Església Vella?
  • Va seguir llegint i altra vegada li copsà l’atenció un dels textos que hi havia:

Mirar no és el mateix que observar. Mirar no vol dir res, tan sols veure alguna cosa, tu pots mirar anys i anys coses que no has mirat amb atenció, són coses que passen per davant dels teus ulls i que no les hi fas cas, no t’hi fixes. Fixar-te vol dir observar, quan observes te n’adones de moltes coses que mai podries veure mirant. Has de trobar aquesta diferència tu sol. Si aprens a observar estaràs en el camí de ser un bon investigador. Els bons investigadors són els que estudien les coses per tal de descobrir el que no sabem.

Es va quedar sorprès. Què era realment el que havia llegit? Ho va rellegir. Semblava un missatge cap a ell. Havia de seguir investigant com deia el text? Sabria que havia descobert el missatge xifrat?

  • He de parlar amb aquest Jaume I. Xe, ja no sé ni el que dic. Amb Jaume a soles.

Des del seu poble natal, Witt seguia en contacte amb Bart. Aquest sabia el motiu cert de la visita de Witt, ja que l’havia preguntat directament el perquè de la tornada sobtada cap a Alemanya. I cert és que Witt necessitava a algú per continuar amb les seus investigacions.

Tranquil·lament va traure la seua agenda de cuir, i la va llevar la goma que l’envoltava i es va posar a repassar la visita que havia fet: Església Vella, Casa de la Saboneria, Forn del Raval, Grafit. No en tenia prou, de dades. S’acostava, estava a prop. VA tornar a ullar la notícia sobre el Moro Traïdor, res…

Mentre dinaven, Tolo va preguntar a sa mare si sabia qui era el tal Jaume. I com podria quedar per a parlar amb ell. La mare el va posar al dia i li va dir que s’acostarà després d’esmorzar a la kàbila dels Moros Vermells, aprofitant l’avinentesa del Mig Any.

Dissabte es va alçar aviat. Havia quedat amb la colla per celebrar-ho. Tenia la testa partida entre la Festa i la seua particular investigació. Arribaren entre bromes a la kàbila dels Marrocs. Cadascú va deixar la gel·laba i el fes en una cadira i es posaren a comentar les jugades. Tolo estava bastant callat per a la seua forma de ser. Un amic li digué si li passava alguna cosa, ell va aüssar els muscles i va continuar amb la seua pròpia paranoia.

Després del calòric menjar va decidir apropar-se a la kàbila dels Vermells. Amb la descripció que li havia la mare tenia suficient per endevinar qui era el tal Jaume Miquel. Es va presentar dient-li que anava de part del seu professor Ramon Baldaquí. Li va fer cinc cèntims sobre el treball que estava fent. El professor jubilat no estava per a prestar-li l’atenció que mereixia. L’ambient no era el més propens per tenir una entrevista.

  • Exactament, què vols de mi?

Tolo sabia que l’havia d’entrar pel tema de la història i la geografia. En la seua etapa d’estudiant havia tractat molt el tema físic xixonenc, fins i tot havia editat un dels darrers llibres, Xixona en 40 preguntes. L’atenció canvià quan li digué si sabia on estava el Forn d’Oliveros!

  • I d’on t’has tret això? – La fisonomia de la cara li canvià a una de pocs amics.
  • De l’arxiu. D’un mapa.

Jaume sabia de quin mapa ho havia estret. Els tenia tots controlats i s’havia adonat que havia descobert la pista del mapa de Bernat Espinalt. S’arrimaren a un finestral de la kàbila, on regnava una mica de tranquil·litat, si a la tranquil·litat se li pot dir el remor d’una kàbila!

  • Mira, com et diuen,… Tolo? Oblidat del Forn d’Oliveros. Estic segur que Baldaquí no t’ha dit res deixe forn. T’haurà manat d’altres coses. I saps? Hui no és dia.

Amb la mirada s’adonà que la conversa havia finalitzat i pujà al carrer principal a buscar als amics per continuar la Festa. Un dia que s’esperava que seria especial.

A l’hora de dinar, quan entraren a la kàbila per a dinar, es va adonar d’una taula un tant peculiar. Jaume que era Moro Vermell, dinant amb tres capitostos Marrocs, Marcos, el Veterinari i Costa, un Moro Verd, Calderilla, i un Moro Groc, Pasqual el Policia. Era una espècie de reunió, o això intuïa ell. I oí malament que el Moro Groc deia: – Quedarem el dia del Senyal! La reunió es va desfer.

Es va adonar que Jaume Miquel indicava el seu dit a un quadre. No li donà la importància necessària. Tolo, li va picar la curiositat. Va buscar a un dels lletraferits de la filà dels Marrocs, Amand.

  • Saps la importància d’aquest quadre? – Es va estranyar que un jove fester li fera eixa pregunta.
  • Home. El va pintar Pepito Fajardo el 1989. Va ser un dels últims quadres. La filla de Pepito l’Arquitecte el va regalar l’any que ton pare va ser Capità de Festes l’any 2010. A la dreta es pot apreciar el portaló de l’Església Vella. En aquell any encara estava en peu, en males condicions, i va ser una pena que l’enderrocaren perquè tenia uns dels millors pilars i finestrals de l’art gòtic, i datada en el segle XII-XIII. Ja saps que Jaume I la va convertir en església per oblidar les petges àrabs.  Al fons, pots observar la casa del fons, la de l’arc de mig punt, era el forn d’Oliveros. Tota la gent la coneixia con la del Forn d’Oliveros, bons aliments que es cuinaven, però va ser enderrocada. A la dreta, enfront mateix del forn, el que era la font de l’Aixeta.
  • Quina casualitat!
  • El teu avi, Fernando Galiana, em va dir en més d’una ocasió que segons la tradició allí va dormir Jaume I en l’única ocasió que va vindre a Xixona. Ho va llegir, i ho he pogut llegir en la crònica de Martí de Viciana.
  • On va dormir?
  • En la casa del Forn d’Oliveros. Mira Tolo tenim un poble amb una tradició historicocultural molt gran, desconeguda i no massa apreciada.

 

Witt i Bart continuaven cadascú amb les seues investigacions amb una certa coordinació. Necessitaven més informació rellevant, important, mentre que Bart li havia picat la curiositat per les investigacions de l’alemany. Witt manava del seu país. Què podrien fer per avançar? En una de les converses per xat decidiren que el més convenient era apropar-se a Tolo, i ho hauria de fer Bart. Necessitaven una estratagema per acostar-se a ell. En primer lloc pensaren que havien d’anar a l’arxiu per intentar esbrinar el descobriment de Tolo.

Bart es presentà a l’arxiver. Com a bon xarrarire holandès el va engalimar tant que de moment tenia entre mans el huitè tom de l’atles de Bernalt Espinalt.

  • Ell va estar mirant el mapa que ix de Xixona.

 

L’observà atentament, durant una llarga estona. Demanà una lupa. Res. Estava segur que hi hauria quelcom interessant. Demanà un flexo. I mentre passava el full va veure alguna cosa que es transparentava. Ho havia trobat.

 

Mentre sentia tot allò que li deia Amand, es feia un esquema mental i intentava unir tot allò que anava descobrint. El missatge, el dibuix del seu amic, el quadre Estava segur que el la pintura amagava altra pista. Necessitava quedar-se sol a la kàbila. Encengueren i apagaren els llums, senyal que tant la banda i els festers havien d’eixir del local fester. Va aprofitar per fer que anava pixar i es va amagar en el quarto dels Negres, el rebost que tenen els Marrocs i que havia adquirit eixe malnom perquè era on resguardaven els vestits de les esquadres especials la Nit del Soparet.

Quan no ja no se sentia remor va eixir de l’amagatall. Hi havia poca llum. Va encendre el llum que ofereix el flash del seu telèfon intel·ligent. Començà a escanejar-lo per davant. Res, no hi destacava res. Tornà a repetir l’acció, res. Estava segur que hi hauria alguna pista. Se li va ocórrer despenjar-lo. Amb bastant cura ho feu. El va reposar sobre una taula de plàstic. Repetí l’acció amb la llanterna, i s’adonà que hi havia una espècie de silueta. Amb tres creus. Els llums de la kàbila s’encengueren i hagué de col·locar el quadre ràpidament i amb precaució el tornà a posar i amagar-se altra vegada al mateix cau.

Passats cinc minuts i quan estava segur que restava sol al local fester, va eixir i va haver de repetir l’acció del quadre. Com que no tenia molt clar quins significats tenien aquelles ratlles va fer una foto. Però el retrat no li serviria de molt. Va buscar un full per poder calcar allò que havia trobat. Va rebuscar per tot el local i no en trobà. L’única cosa que podria servir-li era un tovalló finet, dels de tota la vida, dels que et torques i ni sequen ni netegen. S’assegurà de fer un calc el més precís que el seu traç inexpert el va permetre.

 

Davant de l’ordinador Witt va començar a teclejar el mot TOR. Entrava en www.torproject.com la xarxa profunda, un món digital envers la il·legalitat, fosc, perillós i mai recomanable.

Va enviar missatge xifrat a Bart. El llum LED de notificació va parpellejar. Tenia un missatge. L’holandès connectà l’ordinador i la conversa virtual fou més que distesa i amb ritme.

Necessitaven trobar informació de Tolo. Bart coneixia un rastrejador potent que indicaria els passos que havia fet Tolo al llarg de dos mesos. La idea de Witt era bona, i amb Bart, tot fou més senzill. El seguidor que utilitzarien era olwdetect que analitzava mitjançant uns algoritmes complexos els llocs visitats mitjançant el mòbil. Descrigueren l’objectiu en les caselles i premeren intro. La base de dades era immensa. Contenia dades robades del facebook, i només posar el nom de qui buscaves eixia el color verd.

Els algorismes havien donat una anàlisi exhaustiva i comprovaren on havia romàs més temps: sa casa, l’arxiu, i els Marrocs. A més, es podia ampliar amb un potent zoom i aproximar-se quasi a l’exactitud mitjançant satèl·lits secrets. Era una eina magnífica per als seus objectius. Fàcil d’usar, fàcil d’analitzar i amb una descripció de dades que feia feredat. Ho tenien altra vegada, havien d’entrar a l’habitació de casa de Tolo i a la kàbila dels Marrocs i esbrinar les troballes del xixonenc.

 

Jaume era una amant del ciclisme. Quasi tenia ja en el seu poder les 3000 pujades al port de la Carrasqueta. Aquest esport, amb un ritme tranquil, el feia pensar, desfogar-se de l’estrès de l’actual ritme de vida, social i l’ajudava a pensar. No es podia llevar la conversa informal amb Tolo. Estava segur que havia descobert el camí per al secret i la secta havia d’actuar, no podria arrimar-se tant.

Per altra banda, Tolo era un amant del footing, ara anomenat trail, el córrer de tota la vida. També havia iniciat la seua carrereta diària, amb la ruta determinada per la font de l’Almoraig, font de la Costa, Venta Teresa que continuava pel camí Vell d’Alcoi. Un camí més que recomanable i que li serviria també per situar la seua investigació, i intentar saber quin significat tenien les tres creus. Li va venir la inspiració.

  • Si tinc el mapa de Toni! — li va retornar eixe record. Havia d’agafar el mapa i superposar-lo amb el de l’amic.

En el darrer tram, quasi abans a l’alt, abans de creuar la carretera i continuar el camí, pujant per la cadena que hi ha situada en una paret de pedra, va parar per albirar el paisatge i tota la badia alacantina. Hi havia vent de ponent i les vistes eres més que meravelloses, a l’esquerra Cabeçó, enfront Alacant, un poc més a la dreta l’Illa Plana, i al fons, les muntanyes oriolanes. Tragué el mòbil i retratà les vistes.

Va veure de reüll que s’acostava un ciclista, en aqueix moment no s’adonà qui era. El ciclista tampoc. Es creuaren i se saludaren alçant la mà, com ho fan tots els esportistes, ei ànim, els digueren. Els dos continuaren: un carretera amunt, amb un ritme bastant lent, i l’altre per la PR groga i blanca per pujar i arribar a l’Alt.

Just en la caseta de l’Alt, els dos es miraren i sense dir-se res més, el més veterà li digué.

  • L’altre dia no em vas contar tot el que saps.
  • Em vaig adonar que no era el moment més idoni.
  • Només vull que sàpigues que són imaginacions teues, cabòries que no et duran a cap lloc.
  • He trobat el que hi havia darrere del quadre. Sí que hi ha alguna cosa i ho pense descobrir.

Altra vegada li canvià la fisonomia a Jaume Miquel i els dos continuaren pels camins naturals, un per la carretera, l’altre per la senda que baixa a la font de Bugaia.

Quan tornava de la ruta que passava per l’Asil, i arribats a la Casa de Cultura, recordà que en un dels expositors s’oferiren tríptics amb la guia de carrers de Xixona. Va entrar dient el bon dia al funcionari que allà estava amb una predisposició inusual i agafà un exemplar.

A casa va estirar els músculs ressentits, es va dutxar i vestir i entrà a l’habitació, directament al prestatge on tenia tot allò que anava descobrint. El mapa del barri antic que li havien dibuixat més el calc que havia fet, els va unir mitjançant un clip, va agafar un llapis i ho va posar tot contra la finestra. Curosament va anar dibuixant creus al mapa de Toni. Una vegada que ho tenia va comparar la guia de carrers amb el mapa antic. Va escriure els carrers on hi eren les creus: Plaça Nova, travessia del Moro Traïdor i l’altra creu se n’eixia de la guia de carrers. Corresponia al quadre F14. Els primers els tenia més o menys ubicats, però allò d’F14 no.

S’havia que son pare tenia un mapa cartogràfic dels pobles. Fins que no el va trobar no va parar. El va desplegar, abans va haver de netejar la taula, perquè era ample. Amb el dit es va guiar i es va adonar que la isc se situava en el mas de la Naveta. El situava, havia passat moltes vegades corrent per pujar a Vistabella. No s’ho va pensar dues vegades i va eixir direcció al camp.

La xarrada fortuïta amb Tolo el va deixar preocupat. Estava acostant-se massa. Va avançar la reunió que tenien per al 24 de juliol i va avisar als imbricats. Eren els Guardians del Traïdor. Es convocaven mitjançant un senyal, un drap de color groc que penjaven en la façana de l’Ajuntament, en el marbre dedicat a Jaume I.

L’indret de les reunions el tenien en un localet molt coquet que hi havia, justament, en la travessera del Moro Traïdor, la Mitja Lluna. Una casa de no més 50 metres quadrats. Propietat de Calderilla, i que per ella era tot un tresor. Un petit museu, instal·lat de manera desordenada, sense massa sentit, replet de records festers que l’amo anava situant segons els aconseguia. Entre fotografies històriques festers i retalls de premsa, hi destacava un, en forma de pergamí, el missatge trobat per Tolo.

Els sis membres entraren amb cara de preocupació i desconcert. Jaume havia exposat la situació i sabia que el marge d’actuació se’ls acurtava, havien de resguardar el secret el màxim, sabien a què estaven exposats. Però no només estaven informats dels avanços de Tolo. Prengué la paraula Marcos Ros.

  • Hi ha altra cosa.
  • Quina? — Quasi a l’uníson?
  • Hi ha altra parella que està apropant-se massa. Dos estrangers!
  • Com?
  • Sí. No em pregunteu ni el com ni el perquè, però sí.
  • Caldria marcar un pla estratègic. Ens dividirem en dos grups. Un vigilaran a Tolo i l’altre grup ho faran amb els estrangers. Enguany hem celebrat el centenari, i sembla que es descobrirà el pastís.

Bart va traure una clau mestra i va obrir sigil·losament el portaló d’alumini de la kàbila dels Marrocs. Li feu un gest i els dos entraren. Obriren l’aplicació i el mapa els conduí a l’altre extrem del local. Amb l’única llum de les llanternes feren un escaneig. Es miraren i sabien que l’única possibilitat era el quadre que tenien enfront. L’observaren atentament però res tenia relació amb els seus objectius. Despenjaren el quatre, i sí, distingiren el mateix que Tolo, el perímetre d’un mapa amb les tres creus. Li feren la fotografia i continuaren al seu segon destí, la casa de Tolo.

Feren la mateixa operació que adés. Bart va actuar de manyà i Witt guaitant. S’asseguraren que la casa fora buida. Entraren a l’habitació de Tolo i no tingueren massa complicació en entropessar-hi. Tot estava estès per la taula. El mapa cartogràfic indicava clarament la creu que s’havia marcat. Amb altra app tragueren les coordenades, 38°32’14.3″N 0°30’59.8″W, obriren el google maps i s’encaminaren cap al lloc.

Tolo va passar sota el túnel que travessa la carretera de Tibi, després de deixar la font dels Bassons, va pujar el sender que hi ha a mà dreta i deixar la via pecuària per altre moment. De seguida va ensopegar amb el mas de La Naveta.

Aquesta senyorial masia pertanyia en el passat a la família dels Mira, torroners que vivien a Madrid, amb la coneguda tenda Casa Mira, en el carrer Sant Jerònim. Venuda fa anys per convertir-la en un complex hoteler, però que la bombolla immobiliària de fa deu anys la va deixar a la intempèrie de curiosos que entraren i la destrossaren arranjant tot el que era del seu interès per vendre o quedar-s’ho impunement. Els amos, en bona vida, quan vivien en La Naveta, eixien en la Filà dels Grocs.

Casa senyorial amb dues plantes. Tres serveis, sis habitacions, casa adossada per als mitgers, aljub, corral, i pels voltants dues fonts naturals. Tolo va entrar per la part de la cuina, ja que no hi havia porta. Va comprovar l’estat ruïnós en que hi era. L’entrada principal tenia dues escales en forma de U que arribaven a una de les parts més interessants, l’antiga biblioteca, aquesta estava junt a la segona de les cuines de l’habitatge. Li sobtà una porta de ferro forjat tancat a pany i clau. Mirà de poder obrir la porta, però va comprovar que estava brindada. Dalt de la porta hi havia escrit un text: La clau de l’Aixeta obrirà la porta.

Es va quedar reflexionant. I li va vindre altra vegada el text que havia descobert. Necessitava desxifrar el significat de l’Aixeta. Era l’últim racó per poder descobrir el misteri.

De sobte sentí unes trepitjades. Bart i Witt havien arribat. Encuriosit, es va ajupir en el pis de dalt. Va veure els dos personatges amb cara de pocs amics. Es va adonar que no podria romandre massa temps en la casa i va decidir que havia d’escapar. Va abaixar per les escales que conduïen a l’habitatge dels mitgers. Va eixir escapat cap al poble per resoldre el trencaclosques.

Els dos pujaren a l’habitatge superior, havien sentit els sorolls de Tolo i suposaren que seria dalt. No arribaren a resoldre res de que els envoltava, una casa en runes, sense cap connexió, però amb la diferència que el jove havia sabut fixar-se en el mot clau. Altra vegada tragueren el telèfon intel·ligent, registraren els passos que havia seguir i cap a on anava, caldria seguir-lo.

Els Guardians del Traïdor havien arribat dos minuts després de l’holandès i l’alemany a La Naveta, no caldria entrar-hi, esperar-los fora era el més lògic i amb més sorpresa. Va eixir primer Witt, seguidament Bart que es desconcertaren de l’encontre. Fou uns instants on el silenci imperava, en una atmosfera tensa.

  • ¿Qué hacen ustedes en esta casa? — Digué en to contundent Marcos.

No respongueren. Els miraren sense saber per on eixir-se’n d’aquesta situació incòmoda. Un dels Guardians es va avançar a cap resposta.

  • El misterio tiene que permanecer en secreto, sería la perdición de toda unas fiestas, llegaría la desidia y comenzaría la desorganización. La perdida del significado de un pueblo empieza cuando la gente pierde la fe. Perderíamos el turismo y sobretodo, nuestro talante. No hablamos de riquezas inmateriales, sino de sentimientos que han perdurado durante un siglo. Lo hemos conservado y nos gustaría que así continuara.
  • Entiendo su postura pero toda la inversión en tiempo y dinero no puede ser en balde. Necesitamos llegar hasta el final -contestà amb contundència.

Witt els va amenaçar al grup de Guardians. Entengueren que els havien de deixar marxar, i pausadament, com a persones adultes, obriren el corredor que havien format i passaren per enmig amb la direcció que els indicava el mapa, en busca de Tolo.

  • – Amand, sóc Tolo. Necessite de la teua ajuda. Et diu alguna cosa la paraula aixeta?
  • – M’agarres desprevingut. Necessite pensar. Deixa’m cinc minuts i et torne la telefonada.

Passaren els cinc minuts, i Amand que era un home molt meticulós, va tocar a Tolo que impacient, no va deixar ni que el telèfon fera el segon to, va despenjar i va esperar que li diguera alguna cosa.

  • L’Aixeta és la font que van trobar no fa molt en el carrer Santa Anna, prop del Forn d’Oliveros

Tolo va deixar en la paraula en la boca a Amand, va penjar i se’n va anar corrent a buscar la font. Tenia situat el carrer on era. El camí més ràpid era pujar per les escales de l’Abadia, que pegava en el forn d’Oliveros. Va esbufegar a l’acabament de les escales, eren empinades i amb esglaons irregulars. A mà dreta tenia el forn i efectivament, quasi enfront, un petit requadre on va deduir que eixa seria la font de l’Aixeta.

De primeres es va adonar que en un temps enrere faria la funció de font, però no tenia res en especial, llevat d’un tub negre amb cables de llum i tres piletes. La va contemplar atentament i se li va ocórrer introduir la mà pel cable de llum que estava en la part superior. Va palpar i res. Va introduir un poc més el cos, repetí l’operació, i va tocar alguna cosa metàl·lica, la va traure. Era una clau. La clau que obria la porta.

Va sonar un mòbil. Witt i Bart que s’encaminaven en busca del jove es regiraren al sentir-lo. Marcos el va despenjar.

  • La ha trobada i va cap allà!!! – Havia espletat Jaume.

No calia anar a per Tolo. Només esperar-lo amagat i ell ja faria tota la faena. L’amenaça de la pistola impediria cap moviment dels Guardians. Els estrangers es ficaren en un dels corrals de la finca a tots els Guardians, s’asseguraren de tancar-los bé perquè no pogueren eixir i poder així saber el desenllaç. Witt i Bart pujaren al primer pis i s’amagaren en un dels corredors que unia la casa dels amos i la dels servents.

Tolo va pujar fins el Castell i va agarrar la drecera de la font de l’Aigüeta, pel Racó de les Talaes, seria un camí més curt, alhora que empinat i replet de pins blancs. Hi havia una sendera feta per javalins que poca gent coneixia i utilitzava i que aplegava a un corriol o caminal que a banda i banda hi havien rucs d’abelles.

Va entrar per la porta principal, va pujar pel costat de l’esquerra de l’escalinata en forma de U. Va traure la clau, la va ficar en el forrellat i el va girar per obrir-lo. Cloc, es va sentir, cloc, cloc, es va tornar a oir. Va empentar la porta que es va obrir amb dures penes després de temps tancada i tot ple de pols. Va encendre el llum del mòbil, i es va adonar que l’habitacle tenia finestres, les va obrir. Hi havia un ordre perfecte, amb netedat contràriament a l’estat desastrós que tenia tota la casa.

Enmig de la cambra va veure un quadre d’unes dimensions considerables, quasi dos metres d’alt i un ample. Era la pintura d’un Moro Groc vestit d’Entrà. Sota una làmina de ferro amb el nom de Vicente Ibáñez Mira. Tot plegat amb llibres antics.

  • No entenc res, aquest era el secret? Decepcionat — De segur? No potser. Es va acostar al quadre, va desapegar un poc el quadre de la paret, va palpar per un dels costats arribant a tocar un paper. Amb molt de compte el va traure. Es va estranyar i va començar a llegir-lo utilitzant el llum del finestral:

 

Libro de Bautismos de la Parroquia Nuestra Señora de la Asunción

En Xixona a 24 de agosto del año del Señor de 1918, Fry Bartomeu Aracil infrascrito Cura de esta Parroquia de Nuestra Señora de la Asunción, bautizó solemnemente, puso óleo y crisma a Ximo Cremades Picó, jijonenco Moro Groc, que nació el 18 de noviembre del año 1900, hijo legítimo de D.  Joaquín Cremades, natural de Jijona de treinta y cinco años de edad, que vive en la calle de l’Orito, siendo sus padrinos Toni y Maria, mayores de edad.

 

Sobtadament entraren Witt i Bart. Tolo es va espantar de la visita inesperada de Witt.

    • ¡Danós esa hoja! — els dos es posaran a llegir immediatament. Tampoc entenien res del que passava.
    • Vosaltres qui sou? — Va inquirir Tolo.

 

  • Nosotros, tus perseguidores, los que hemos intentado descubrir el secreto del Traidor, pero pensábamos que era un tesoro, esto, esto es un acta de bautismo.

 

  • Ya lo he leído. –continuà en castellà Tolo— y tampoco le veo ese secretismo.

Els tres van sentir com pujaven per les escales. Esperaren que aparegueren. En primer lloc va entrar Jaume i en segon Marcos, dos dels membres dels Guardians del Traïdor, fora van esperar la resta de companys que lluitaven pel manteniment del secret.

Amb la mirada se saludaren. Jaume es va avançar i li va agarrar amablement el full a Witt. Aquest no va posar cap resistència.

  • Ho heu descobert. Aquesta és l’acta del bateig de Ximo Cremades Picó que l’hem conservada en secret al llarg de justament 100 anys. Us preguntareu qui és aquest personatge que hui dia el coneix poca gent i la importància de què ni ho descobrira. — va començar Jaume
  • Efectivament — va continuar Marcos — va ser el primer Moro Traïdor l’any 1918. Quan es va passar de la filà dels Moros Grocs als Contrabandistes, però no ho va fer per voluntat pròpia, sinó per amor. Amor a una cristiana que tothom haguera seguit. Ximo va embogir ja no per la seua bellesa, amb unes faccions perfectes, sinó per l’ànima, per allò que representava.
  • Aquell any, Ximo Cremades Picó havia de ser capità de filà pels Moros Grocs, i eixe amor, que no el va deixar quasi pensar ni elegir, el va fer trair. Una traïció que va tindre conseqüències immediates. La filà es va quedar òrfena de Capità de Festes, però els companys de filà no pogueren quedar-se amb els braços creuats i el van jutjar aquell any, per injúries, per trair la seua religió.
  • Sí, però ell va ser més despert, i abans que arribaren els amics a jutjar-los, va anar a l’església i es va batejar. Com que necessitava alguns testaferros, el van acompanyar dos amics Marrocs i els va entregar l’acta del bateig. I si algú la descobrira l’acte emblemàtic de les Festes de Moros i Cristians ja no tindria sentit, perquè Ximo mai va trair la seua religió al batejar-se.

Els tres entengueren la importància de resguardar el secret. No tindria sentit cap acte d’aquelles característiques a dia de hui. L’ambaixada perdria el sentit al no tenir eixa contextualització, l’enterrament seria infructuós i l’acte que diferencia les nostres Festes perdria tota la seua força.

  • Tenint en compte les conseqüències i possibles repercussions vam crear aquest grup el qual vam anomenar “Els Guardians del Traïdor”, perquè era necessari el mutisme. Ara ja ho sabeu, i us demanem que ens ajudeu a conservar aquest secret i que reste en silenci al llarg dels anys pel bé de l’acte i en definitiva de la Festa.

Altra vegada els tres es miraren i sense dir-se res entengueren la importància dels descobriment. I mantindrien el secret, continuarien amb aquest engany de la història.

Deixaren altra vegada l’acta darrere del quadre, tancaren les finestres i donaren dues voltes al forrellat. La clau se la passaren al grup perquè ningú trobara l’amagatall.

  • Això sí –conclogué Marcos Ros– el dia del Moro Traïdor us esperarem.

 

Van eixir tots de La Naveta s’acomiadaren amigablement. Tolo li va apetir tornar pel barranc de les Talaes. Abans va traure el mòbil, va obrir el whatsapp, va prémer la icona del clip, va buscar la foto de l’acta i la va adjuntar.

  • Xics, mireu el que he descobert– havia enviat la foto de l’acta.

 

Bernat Sirvent Coloma

La vida es corta, pero dulce! La vida és curta, però dolça!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *