Fecha actual:27 julio, 2021

Els pous i l’antic comerç de la neu a Xixona

«Als darrers segles, quan no existien els frigorífics, l’home va aprofitar la neu de les muntanyes per a múltiples aplicacions, tant terapèutiques (rebaixar febres i inflamacions, tallar hemorràgies, etc.), com en usos culinaris i gastronòmics», diu l’investigador i historiador Josep Maria Segura i Martí

En un interessantíssim llibret publicat per l’Ajuntament de Xixona fa més de tres dècades, una mena de separata de la revista Eines de l’Institut P. E. Vitoria d’Alcoi, el responsable del Museo Arqueològic d’Alcoi, Josep Maria Segura i Martí, fa una descripció refinada de l’activitat dels nevaters a Xixona, clau per compendre aquestes edificacions i tot el que portava darrere. L’estudi el focalitza en la partida de la Canal, el Corbó, la Carrasqueta, Pou del Surdo i Els Plans. En parla molt i de manera molt comprensible i ho il·lustra amb els pous de Dilluns, de Sant Ignasi, de la Carrasqueta, del Surdo i del Rontonar.

Explica Segura que «el consum de neu, conegut d’antic als països mediterranis, es popularitza a Espanya des del segle XVI i la costum de beure gelat, refrescar i mantenir aliments, junt a les al·ludides propietats medicinals, exigiren una compleixa organització: des de l’arreplegada i emmagatzematge de la neu, passant pel transport i distribució, crearen una xarxa comercial que al llarg de més de quatre segles abastí de neu als pobles».

Del pou a la cava, passant pel ventisquer o el clot de neu

Segons este historiador i investigador alcoià, resten al País Valencià 260 edificacions que varen ser bastides per a conservar la neu caiguda a l’hivern. Es coneixen per diversos noms. A Castelló i València es parla de nevera, en la zona limítrof amb Aragó es diu ventisquero. El nom de pou, pouet, pozo i pozico a les comarques del sud (Alacant). La denominació cava es pròpia de la zona de la serra de Mariola (Agres, Alfafara, Bocairent, Cocentaina, Alcoi i, més al sud, en Xixona). També és freqüent, diu Segura, sentir dir caseta de la neu (Almudaina i Parcent) i clot de la neu (serres d’Aitana i Serrella).

Diu Josep Maria Segura que «la indústria i el comerç de la neu a la zona muntanyenca d’Alacant guadí d’un gran desenvolupament inclús superant a altres zones de la Península, puix no sols s’exportava a punts de la Costera i La Ribera (València), A Múrcia i a Orán i Argel (al segle XIX es realitzen embarcaments de neu amb eixos destins)».

Explica que també hi ha documentada a finals del segle XIX l’explotació i el consum de gel natural que es conservava en set pous d’Elda, principalmente, en ú situat entre els termes d’Elda i Sax i altre de Villena, on igualment s’emmagatzemava gel que neu (Rico, 1880).

«Aquesta peculiar activitat s’hi troba malauradament en l’oblit i són ja poquíssims -per no dir cap- els nevaters que puguen aportar les dades escaients per a fer una ideal reconstrucció del procés comercial de la neu, puix les últimes neveres o pous es van deixar d’utilitzar pels anys 1920-30», afegeix Segura.

Manuel Rico i García (1850-1913), l’erudit alacantí, descendia dels anomentas Rico de Xixona. Son pare, Joaquín Rico, era nevater de professió i la seua casa havia abastit a la ciutat d’Alacant amb la neu

Diu que a Xixona, al segle XIX, «es degué observar un notable tragí amb l’explotació de la neu: Manuel Rico i García (1850-1913), l’erudit alacantí, descendia dels anomentas Rico de Xixona. Son pare, Joaquín Rico, era nevater de professió i la seua casa havia abastit a la ciutat d’Alacant amb la neu dels pous que poseien.

El mateix M Rico va col·laborar de jove en les feines de la recol·lecció de la neu i potser per açò escriguera quan contava sols amb 30 anys d’edat tres articles publicats a la Unión Democrática d’Alacant amb el títol Pozos de nieve. Su historia y conservación, en els quals dona compte de l’existència i capacitat de 23 pous de neu i 9 de gel que s’explotaven a la província d’Alacant en aquella època, a més a més de diferents notícies i comentaris que assenaylen que Alacant era proporcionalment la província on més consum i producció hi havia.

En aquesta zona (La Canal, cim del Corbó, port de la Carrasqueta, Pou del Surdo i Els Plans), on el relleu determina una peculiar climatologia, eren freqüents les pecipitacions de neu a l’hivern (de dos a quatre nevades), diu l’autor d’aquest llibret o separata. A més de la situación favorable per establir aquests pous, també destaca la proximitat del camí d’Alacant (N-340 i ara CV-800), que suposà, diu, una excel·lent via de comercitalització del producte cap al sud.

Encara que Gerónimo Sirvent tenia arrendat el Dret Reial de la Neu per quatre anys, en aquest i successius anys varen tenir que abastir-se dels pous de la vila d’Ibi

Ignora l’autor si Xixona, abans del segle XVIII, tenia algun pou per al seu abast de neu, però la documentació de principis de segle assenyala que hi havien problemes per a aconseguir neu per a l’estiu de 1710, puix encara que Gerónimo Sirvent tenia arrendat el Dret Reial de la Neu per quatre anys, en aquest i successius anys varen tenir que abastir-se dels pous de la vila d’Ibi, propietat de Luys Rico i Francisco Sirvent, veïns d’Ibi.

En l’any 1714 tenien l’arrendament de l’abast de la neu a Xixona Vicente Garrigós i Gerónimo Sirvent, veïns de Xixona. Per documentació de 1722, l’autor conclou que el terme de Xixona hi havia un pou de neu, ja que el municipi va gestionar l’abast amb el seu propietari, a més dels d’Ibi.

Explica que la intervenció municipal en l’abast de la neu es documenta al País Valencià des del segle XVI. El consum de la neu es va veure promte gravat amb impostos, pux les Corts valencianes de 1604 establiren un arbitri sobre alguns productes, entre els quals s’incloïa la neu.

 

La vida es corta, pero dulce! La vida és curta, però dolça!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *