La Plaça de Xixona: projectada el 1883, fou la primera ampliació del perímetre medieval de la ciutat

 

Inicialment arrancava des de la porta de la Vila i s’estenia cap al nord fins arribar al carreró mestre Puyo, on hauria d’haver-se tancat amb la construcció d’un grupo de cases; tenia forma quasi quadrada, per la qual cosa s’anomenà plaça d’Alfons XIII

Este relat forma part de l’interessant llibret ‘Passejant per Xixona’, amb textos de Bernardo Garrigós Sirvent (cronista oficial de Xixona) i amb il·lustracions de Margarita Galiana Cremades. Editat per l’Ajuntament de Xixona l’any 2013, essent alcalde de Xixona Ferran Verdú.

«La principal artèria de la ciutat és l’avinguda de la Constitució, coneguda popularment com la Plaça. Ací és on s’ubiquen l’ajuntament, les entitats bancàries, les societats culturals El Trabajo i El Casino i el col·legi Eloi Coloma. A més a més, és per on discorren els principals actes socials.

Projectada el 1883 per l’arquitecte alacantí Nadal Cantó, fou la primera ampliació del perímetre medieval de la ciutat de Xixona. Inicialment arrancava desde la porta de la Vila i s’estenia cap al nord fins arribar al carreró del mestre Enric Puyo, on hauria d’haver-se tancat amb la construcció d’un grupo de cases. Tenia una forma quasi quadrada, per la qual cosa s’anomenà plaça d’Alfons XIII.

Posteriorment, el creixement urbà derivat de la industrialització del torró va fer que les autoritats locals es plantejaren que arribara fins als voltants del convent. Cap a 1920, el límit estava a les portes de la societat El Trabajo.

 

 

Un dels seus edificis més representatius situat al nord és la casa de la família Monerris Planelles. La construcció n’ocupa pràcticament una illa de cases

Un dels seus edificis més representatius situat al nord és la casa de la família Monerris Planelles. La construcció n’ocupa pràcticament una illa de cases. La cantonada té una forma molt original amb una torreta cilíndrica. Ressalta l’ornamentació modernista, encara que amb clars matisos propers al castissisme. Sobreix el fris de coronació de l’edifici amb taulells de grifons i garlandes, la utilització de la rajola en la façana, les balaustrades de pedra en la cornocació i en les balconades del primer pis. Cal destacar l’ús de baranes de ferro forjat, columnes, pilastres i els frontons en la façana.

Fou construïda a primeries de la dècada de 1930 per l’arquitecte Francesc Mora i Berenguer, d’ascendència xixonenca, qui desenvolupà gran part de la seua carrera en l’Ajuntament de València.

Asseguda en un banc en les escales del Pixador veiem l’escultura naturalista de teresa Bernabeu, Tereseta voleu-me, esculpida en bronze el 2013 i dedicada a totes les persones que pateixen malalties mentals».