Fecha actual:27 mayo, 2020

L’amanida dels Llauradors i els gaspatxos dels Cavallers

És diumenge. Comença a acabar-se el més atribolat dels mesos de març (el del meu aniversari) del mig segle llarg d’esta existència, sempre amb els inevitables clarobscurs. La vida de tothom sense distincions.

És diumenge i comença a dir adéu aquest mal somni del mes més primaveral. A casa, eixa casa on no tenim més remei que redescobrir textos de Garcilsaso de la Vega, Miguel de Góngora y Argote, Antonio Machado, Josep Pla, Salvat Papasseit o García Márquez, es viu la festa d’una manera especial. Des de sempre. Per les venes, pel cor, pel cap i pels peus. Realment, com en quasi tots els llars xixonencs.

I va la meua filla Helen, la qual és un angelet tan dolç com la flauta travessera que toca, i engega mitjançant bluetooth (sens dubte sàbia estratègia front el confinament) Roperia Ximo, Als Berebers, Cavall de Foc, El Negro Sansón, Juanjo, Fester, Wahabitas de l’amic Canet, Ambaixador Cristià, Zoraidamir, Aragonesos 99, Caballeros de Navarra, Apóstol Poeta, El Barranc del Cinc, Als Creuats i Tabal i Saragüells.

I a son pare, de sobte, tot se li glaça i se li posa el pèl de punta. Com les últimes varetes d’espart de la trena de l’aixama. Records de l’últim cicle fester estiuenc. Imatges jugant a velocitat de creuer al cervell, com ara eixes amanides espectaculars de la filà Llauradors del soparet on vaig anar a reforçar la banda de  Busot, les més sabroses que m’he menjat en cincuanta-quatre anys de festa vivida, o eixos portentosos gaspatxos magistralment especiats i cuinats amb amor dels Cavallers del Cid.

Que per què els conte la meva vida en primera persona?. Perquè vull compartir-la avui amb tothom arran les dues setmanes que portem confinats, recluits, circumscrits, limitats malgrat eixa llum meravellosament mediterrània i eixa alegria confitada per cercar-la de ple de nou.

Perquè no tinc major desig que tos i cadascú de nosaltres torne a gaudir de les amanides i els gaspatxos dels Llauraors i dels Cavallers, axí com del Mariners, dels Contrabandistes, dels Canyetos, dels Marrocs, dels Vermells, dels Kaimans, Verds i Grocs. A viure la gastronomia kabilera, eixa explosió de música barrejada també amb vi de la terra i el peculiar magre amb tomaca, l’olor del qual s’expandeix pels carrers dels soparets estiuencs xixonencs.

No tinc major desig. Eixe i el de donar ànims i aplaudiments als capitans llauradors i marrocs d’aquest any inèditament atípic. Amb més força si cap, hi tornarem. Serà un bon símptoma.

Per a t@ts els festers, músics i mirons: Salut i dolces besaetes, tot i que hui siguen geladament virtuals 😘

Bernat Sirvent Coloma

La vida es corta, pero dulce! La vida és curta, però dolça!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *