És una de les hortalisses més estimades a Xixona, perquè forma part de l’ancestral agricultura i gastronomia del poble del terró, on s’utilitza per cuinar plats delicatessen de la tardor i l’hivern com ara el mític giraboix, el llegum o l’olla de Nadal
És divendres onze de desembre. A les portes del Nadal. Moltíssim més estrany, però Nadal. I la penca és la penca, tot i que estan igualment bones i tendres entre el principi de la tardor i la festivitat de Sant Josep, sempre que ploga de forma abundant o que haja disponibilitat d’aigua de font que mana cavallera.
La veu experta de l’agricultor de tota la vida és la que realment val. Diríem, sense exagerar, que acabem de rebre una autèntica master class sobre la penca a les terres fèrtils de Xixona, amb l’omnipresent Penya Migjorn mirant-nos de reüll.
Lluny ja ha quedat el mes d’agost, en el qual s’inicia el cicle atàvic de la penca amb el trontxat amb l’aixada dels troncs i talls que van quedar de l’any anterior, a les darreries de l’hivern i de la campanya de la carxofa, un altre delicatessen que ens dóna la natura de la mà de la penca o el card.
Darrere han quedat les feines per acavallonar i facilitar els primers regs. Ara la penca està en el seu epicentre, amb tota la seua brillantor i excel-lencia natural.
Tot no és, però, estirar de la planta per traure les fulles que volem per cuinar-les.
La cerimònia ha començat.
Amb un llegó gran es treu amb cura la terra que cubreix la planta. I amb un llegó xicotet l’ajudant blogger acaba d’arrossegar la terra humida cap els cavallons.
Ha arribat l’hora crucial. El moment cim agrícola i gastronómic.
Té igual cap ací que cap allà. Però a un costat. Amb fermesa i determinació. «RAAAC!!!!», diu la veu experta
S’ha d’arrancar el tall amb molt de cura, cap a l’esquerra o cap a la dreta. Té igual cap ací que cap allà. Però a un costat. Amb fermesa i determinació. «RAAAC!!!!», diu la veu experta, adobada i veterana de l’agricultor xixonenc.
Primer, les fulles més baixes i de menys qualitat i presentació, les quals aniran destinades al bestiar.
Segon, les de millor qualitat i presentació visual, les quals van destinades a l’olla de Nadal, al mític giraboix o al cèlebre (i també flatulent) llegum xixonenc.
El procés és, a més a més, fonamental per garantir el cicle natural de reproducció de la penca. S’han d’aclarir les plantes perquè continuen criant.
És l’hora de clavar-les amb immediatesa en un pogal amb aigua o en una bassa de reg o en el bassonet de la font. Perquè mantinguen tota la seva frescura natural i original el major temps possible, abans de despullar-les i guardar-les en el frigorìfic. O de fer conserva amb la preciada hortalissa.
Perquè si la quantitat de garvells és molt elevada, cal fer-ne, de conserva. Així sempre tindrem penques a la primavera i l’estiu, temps també de dinars de cullera xixonencs apetitosos, malgrat la calor.
És tan senzill com trossejar el tall de penca i clavar els trossets en pots de vidre. Un pessiguet de sal i un doll de llima i ben tancat el pot, que ficarem dintre d’un perol o olla totalment cubert d’aigua perquè el foc faça la resta: coure al bany maria durant una hora o un poc més de temps.
També recomanem cuinar-les fregides amb tomaca. Per no parlar de les filloles, un delicatessen cosí germà de la penca, però amb major estil culinari, del qual en parlarem un altre dia.
Bon profit a toth@m i millor Nadal!!!
Deja una respuesta