L’últim mohicà del ramat

 

Pep Cremalló reivindica el seu ofici diari, ploga o neve, de pastor de tres-centes ovelles que també compleixen una funció clarament social en netejar els densos carrissals i baladreres del riu de Montnegre davant la lentitud, quan no menfotisme, de totes les Administracions, les quals deurien subvencionar i recolzar este bell i poètic treball

Pep Cremalló, el pastor d’ovelles de Xixona, en els carrissals de Montnegre de Dalt, amb l’ermita i el col.legi al fons./FOTO BERNAT SIRVENT

Els mardàs marquen el seu territori, en haver-hi femelles de moguda, als carrissals i baladreres de Montnegre de Dalt, territori xixonenc que fita amb Sant Vicent del Raspeig, Mutxamel i l’omnipresent capi Alacant. Xixona, terra de contrastos telúrics, vastíssima, bella sempre i fins l’infinit conservable. A tir de pedra de la Mediterrània, d’on pren la seva llum desbordant. Terra que necessita l’amor de totes les Administracions. Arrelada a la seva història, encreuament de caminants, de treballadors esforçats. D’emprenedors sense descans. D’amants de la pols i de l’era, del terró i del gelat. Terra on va nàixer Pep Cremalló, l’últim mohicà del ramat.

Així com els mardàs lluiten fins l’extenuació per aconseguir allò que volen, l’ovella en fase preliminar de gestació, una lluita encarnissada que molt sovint porta fins la mort, l’últim mohicà també lluita per allò que vol: viure a la seva terra, aferrat a l’agricultura i al ramat, que hui és com dir complir una profunda funció social.

Abans d’eixir a pasturar els seus tres-cents animals, en plena canícula per les voreres fértils del riu de Montnegre on és menys visible l’efecte del canvi climàtic i l’imparable desertització de molts paratges verds xixonencs, Pep Cremalló ha matinat com si d’anar a la fàbrica a fer torró es tractara. Una tasca que va desenvolupar des de ben jove com mesclador a les mecàniques de la desapareguda fàbrica de Torrons El Almendro.

El ramat del pastor xixonenc Pep Cremalló passa pel pont de Montnegre abans d’accedir al corral./FOTO BERNAT SIRVENT

Pep Cremalló, però, va escollir el camí natural, no el més curt ni el més fàcil. Noble: el de ramader, heretat pel seu pare agricultor del mateix nom. Eixa feina d’ajudant a l’economia familiar va determinar el seu destí. Pep Cremalló va canviar les punxes de les mecàniques de mescla del torró tou de Xixona i del dur d’Alacant de Monerris Planelles SA pel garrot. I matina a les primeres clarors per anar a altres fàbriques de terró per arreplegar, a diari, la pell de la gleva de l’ametlla, un menjar per a les seves ovelles.

El garrot de Cremalló és instrument de treball digníssim i necessari que val per orientar al ramat, amb l’ajut dels seus dos gossos, però que també hi serveix per altres eines: obrir-se el pas al dens carrissal, trobar un punt de sosteniment corporal davant les moltes hores de treball al camp, autodefensar-se davant l’eventual atac d’un porc senglar o agafar pel coll amb molta delicadesa a un corder de poc pes i dies de vida per deixar-lo al corral sense tenir que baixar més del compte el renyò.

El ramat en el abeurador prop del pont donat que, per culpa del dens carrissal, no pot beure al riu de Montnegre./FOTO B. SIRVENT

Pep Cremalló és l’últim mohicà del ramat a Xixona (només en queda un altre, de pastor, amb molts pocs animals, després la retirada fa poc d’un altre al terme municipal de La Mina). I vol continuar sent-ho amb tot el dret del món i amb molt d’amor al seu poble i a la seva terra. És l’últim ramader transhumant que, en arribar les primeres calors de les primeries del mes de juny, solta a les seves tres-centes ovelles des del corral base de la partida de l’Almarx per portar-les, a poc a poc, de dia i de nit, pels camins reials i veredes agropecuàries oficials fins el llunyà territori de Montnegre de Dalt, una zona banyada pel pantà de Tibi on els animals troben el seu menjar amb més alegria per a ells i amb molta més felicitat per la butxaca del ramader.

 

 

Un dels cinc mardàs de cent quilograms del ramat de Cremalló menja una fulla de carrissal./FOTO SIRVENT

-«Una família no pot viure hui en dia de l’ofici de pastor, amb un ramat com el meu; per a ser competitiu necessites, al menys, dues mil ovelles, com un ramader que conec a Sant Vicent del Raspeig; açó de la ramaderia és com l’agricultura: tens que tenir certa dimensió per poder quadrar els números a la fi del mes», comenta Pep Cremalló, alié totalment a la lluita de cabotades i tècniques depurades que protagonitzen dos mardàs (el mascle de l’ovella), de cent kilos cadascú i de cap dur per marcar el seu territori, per defendre el que consideren és seu.

Símil d’una mena de mardà que s’enfronta a molts i molt poderosos mardàs

Podria valdre el símil que l’últim mohicà del ramat és una mena de mardà que s’enfronta a molts mardàs i molt més poderosos, entre ells una Conselleria d’Agricultura cada vegada més exigent en papelòrios, taxes i análisi pel bé de la seguretat alimentària de tothom.

Un mardà pja al llom d’una ovella en cel per cobrir-la dintre del canyar de Montnegre./FOTO BERNAT SIRVENT

Només té una xicoteta subvenció quan és l’época de la collita de la taronja, a l’hivern. Són eixes ajudes que hi venen d’Europa per la via de la retirada de producció per a l’indústria o pel ramat. Llevat d’açó, Pep Cremalló, com altres últims mohicans d’arreu les comarques de tot el País Valencià, té que rascar-se la butxaca en comprar menjar pels animals en temps de poques plujes i poc verd al camp. Un camió de safanòries a Villena o palla en acabar la sega del blat o de la cebada a les comarques de més endins, a Banyeres de Mariola.

I del mal és el menys en el cas del ramat d’ovelles i corderets, perquè amb la crisi dels últims anys s’ha mantés el preu amb certa estabilitat, en contra del que ha passat amb el pollastre, el conill o el pavo

 

 

«I del mal és el menys en el cas del ramat d’ovelles i corderets, perquè amb la crisi dels últims anys s’ha mantés el preu amb certa estabilitat, en contra del que ha passat amb el pollastre, el conill o el titol, que tenen preus molt per davall del seu cost de producció i així no és pot funcionar de cap de les maneres», reflexiona Pep Cremalló.

Hi ha a estos moments una clara demanda del mercat espanyol i europeu en general en favor dels corders d’un determinat pes: vint kilos sencer o entre deu i dotze en canal. Un producte que no deixa de ser un delicatéssem, amb moltes eixides gastronòmiques al fogó. Eixa és la demanda, junt a la pròpia dels col.lectius de religions orientals, durant les seves festes sagrades.

El bestiari s’ajunta davall les canyes en un dels moments de més calor de la vesprada estiuenca./FOTO BERNAT SIRVENT

«No tinc descans ni el dia de Nadal ni el dia de cap d’any, però el meu ofici és una forma de vida, és la que he elegit lliurement i m’agrada, en tenir molts altres avantatges, com ara no dependre d’un encarregat d’una fàbrica o estar permanentment en contacte amb la natura», reflexiona Pep Cremalló, mentre dóna una xicoteta indicació vocal als seus dos gossos pastors, suficient perquè les tres-centes ovelles, vigilades per quatre mardàs, no se n’isquen de la vereda que els portarà al camí asfaltat de Montnegre per buscar immediatament després l’abeurador junt al color verd i rosa dels baladres per anar al corral a dormir.

El cant característic dels coloms salvatges o tudons, de les merlantxes de pic roig i d’algun perdigot al llom de la serra montnegrera deixa pas al del mutxol i a les picadures, sense treva, de les beatetes i dels mosquits.

Tanca el dia i saluda la lluna. Pep Cremalló sua la camiseta sense hi ser a la fàbrica de El Almendro i matinarà l’endemà per arreplegar la pell de galló i per cuidar amb ofici i passió del seu ramat.

 

 

Pep Cremalló arreplega tot el ramat i es dirigeix després d’una vesprada de molta calor, pel camí de Montnegre-Mutxamel, al corral. /FOTO BERNAT SIRVENT

Per reivindicar el treball de pastor, tant digníssim com oblidat per totes les Administracions, alienes a la seva funció social, si més no turística i antropològica. Pep Cremalló, l’últim mohicà xixonenc, una espècie laboral clarament, i per desgràcia de tothom, a extingir.