Fecha actual:27 enero, 2021

Penya Migjorn de Xixona, la penya roja amb forat que fa de rellotge

«És un dels símbols per excel.lència de Xixona, que feia d’orientació als pescadors que arribaven per la costa de El Campello i el seu cim era dels primers que sobreeixia per l’horitzó», subratlla l’autor de l’interessantíssim llibre ‘Les Muntanyes de Xixona’, Josep Miquel Arques Galiana

 

Un grup de jovens xixonencs seu al forat de la Penye del Migjorn per contemplar la vall de Xixona, al fons./FOTO MADE IN XIXONA

Un grup de jovens xixonencs seu al forat de la Penye del Migjorn per contemplar la vall de Xixona, al fons./FOTO MADE IN XIXONA

 

Seguim amb el nostre objectiu de matar dos pardals d’un tir en temps massa atribolats pel virus, el qual ens obliga a romandre a quasi tots confinats a casa la major part del dia. Hui fem un extracte d’allò que ens sembla més destacable de l’interessantísim llibre del professor i músic xixonenc Josep Miquel Arques Galiana, ‘Les Muntanyes de Xixona’, el qual va ser editat per l’Ajuntament de Xixona l’any 2016. Les seves descripcions en primera persona, les seves cites literàries, històriques i naturalistes ens semblen un bon exercici per passar l’obligada reclusió i perquè tothom  (ciutadans de l’àmbit local o de arreu del món) conega el fort potencial que té el poble dolç com a destinació de turisme rural o d’interior, vinculat al senderisme, a la salut, al ciclisme i altres activitats esportives, recreatives i d’oci. Un potencial turístic enara per descobrir, planificar, publicitar, gestionar i … monetitzar.

La Penya Migjorn o Penya Roja de Xixona i la Primera Querena el dia de l'últiima nevada, 20 de gener de 2020./FOTO MADE IN JIJONA

La Penya Migjorn o Penya Roja de Xixona i la Primera Querena el dia de l’últiima nevada, 20 de gener de 2020./FOTO MADE IN JIJONA

 

La mires com la mires (nevada, seca, assolellada, plujosa, amboiregada) o des d’on la mires (el centre del poble, L’Espartal o l’alt del port de la Carrasqueta), la Penya Migjorn té embruixament, màgia, atreu, encisa, insufla energia positiva, ganes de tirar endavant.

En la seva descripció introductòria, l’escriptor Josep Miquel Arques Galiana dóna en el clau: «Es per excel.lència un dels símbols de Xixona». I prossegueix: «Amb dues denominacions, Penya Roja o Penya de Migjorn, és coneguda aquesta muntanya que feia d’orientació als pescadors que arribaven per la costa de El Campello i el seu cim era dels primers que sobreeixia per l’horitzó».

El primer nom, Roja, potser es dega, diu Galiana, al color rogenc que rep dels rajos del sol en les seus tres caixes que formen el cim. El segon, Migjorn, al.ludeix a l’indret on el moviment del sol marca l’hora de les 12 i era el referent de la gent per saber l’hora (migjorn indica també el punt cardinal, més que l’hora, però amb rares excepcions).

 

«La seua altitud, 1.226 metres, fa que siga la segona muntanya més elevada del terme xixionenc, llevat de la serra dels Plans, de 1.330 metres, que no pertany al terme. Té eix geodèsic». Per a fer la caminata des del poble, on es pot prendre un gelat artesà o comprar terró del bò abans de iniciar la marxa, ens proposa Arques sortir del Barranc de la Font per la ruta marcada PR-CV-212 amb un recorregut total de 12,5 quilòmetres».

I subratlla una de les singularitats d’aquest accident geogràfic que fa de l’experiència senderista i turística un acte per a no oblidar mai. Es tracta del forta de la Penya, ja que un dels tallats té aquesta cavitat on es pot perfectament entrar i contemplar el paissatge: la potent vall de Xixona en forma de bancals d’ametllers i oliveres ascendint fins la Carrasqueta i Els Plans.

Explica Arques Galiana que «en dies de lluna plena es pot contemplar des d’allí una vista impressionant del terme, il.luminat amb la llum que reflecteix la lluna. Darrere està la part de la cova dels Corrals, amagatall natural que s’utilitzava per resguardar el ramat».

Darrere està la part de la cova dels Corrals, amagatall natural que s’utilitzava per resguardar el ramat

 

La cova dels Corrals, situada en la part de darrere de la penya, era un amagatall natural per resguardar el ramat.

La cova dels Corrals, situada en la part de darrere de la penya, era un amagatall natural per resguardar el ramat.

 

En el camí de pujada hi trobarem bancals guanyats a la muntanya de molt probable origen morisc o espècies vegetals com la cornicabra (Pistacia terebinthus), única en tota la vall, resalta Arques. Al Costumari Botànic de Joan Pellicer, de l’any 2004, es diu sobre la cornicabra que «és un arbust de brancam, ramatge i fullagte lax, glabre i d’olor resinosa; creix en llocs freds i fa les fulles caduques i més amples i grans…».

Entre la fauna, hi destaquen el moltò de Còrsega i els arruís, aquests últims importats.

Arques cita la Crònica de Bernat Desclot, que explica que, desp´res de la conquesta de València i Mallorca, els almogàvers -sense faena- es van dedicar a perseguir musulmans per terres valencianes i murcianes, i que cap el 1275 se’n van reunir 8.000 procedents de Catalunya, València i Aragó a la Penya de Xixona llestos per a lluitar en una campanya contra els musulmans que s’esperava començara a Castella.

Inspiradora de rondalles com la d’Enric Valor en ‘Rondalles Valencianes’

Aquesta muntanya també ha estat, recorda Arques, inspiradora de rondalles com la que arreplega Enric Valor en el seu llibre ‘Rondalles Valencianes’, Les Velletes de la Penya Roja, on compta com dues velles molt lletges que vivien en la mateixa carena van enganyar un príncep i van aconseguir que una d’elles es casara amb ell.

La Penya Migjorn es veu des de tots els punts cardinals i sembla protegeix perennement el poble de Xixona.

La Penya Migjorn es veu des de tots els punts cardinals i sembla protegeix perennement el poble de Xixona.

L’inici de la caminata, des de la caseta anomenada del Butaner, té ja un tram empinat, amb ziga-zaga curts. Cal fer-lo amb tranquil.litat per una senda ben definida, diu Arques. A la dreta es veuen marges que formen petits bancals laminadors d’aigua, bancals potser moriscos. A mitjan tram podem aturar-nos per veure la paret del forat, que es realment impressionant. No hi ha senda fins el forat, hi ha d’anar-se amb cura apropant-se a la paret. En la zona abunden les savines i els pins. És ombria.

 

La senda s’empina encara més per arribar al molló. Aquest tram és una mica delicat. Arribem al pic. Vèrtex geodèsic. Un lloc des d’on s’abasta una vista dilatadíssima si el dia acompanya, diu Arques. La baixada és de prop de mil metres, amb un pendent constant i amb unes vistes de la Carrasqueta que resulten novedoses. La Cova dels Corrals en una mena de circ que us queda  a la dreta, amb un refugi pels pastors per resguardar-se del fred i la neu. Una coveta propu amagada, amb dues habitacions i una llar de foc.

 

 

En el camí de tornada i una vegada hem fet el cim de la Penya Migjorn i tornem per la Cova dels Corrals podem ampliar la nostra ruta per la Segona Carena o Querena. Hi ha un indicador de PR fins la font de Vivens. No té pèrdua. Abans, arribarem a una pista forestal i al paratge natural municipal dels Plantadets. Una bona experiència és baixar pel Carrascar Negre. Diu Arques que és solitari, escabrós, poc conegut. Aquest barran és una de les meravelles del nostre terme xixonenc, hi abunda la carrasca, on el son entre només a migdia», subratlla l’autor del llibre ‘Les Muntanyes de Xixona’.

 

Els Plantadets (seriosament afectats en el temporal Gloria de finals de gener, amb desenes de milers de pins tombats o trencats per la meitat) fou declarat Paratge Natural Municipal pel Consell en febrer de 2006. Amb una superfície de 254 hectàries, amb vegetació molt homogènia predominant les pinedes denses de pi blanc, que, encara que procedeix de repoblació, es troba molt naturalitzat. També s’hi troben bosquetes dispersos de carrasca i algun peu de roure valencià.

Pel que fa a la fauna de mamífers, abunden el rabosot, el tixò, la geneta, el proc senglar, el conill, la fagina, la geneta i la llebre. Respecte a la ornitofauna: tudó, tórtora comuna, xiulet reial, papamosques gris, mite, mallerenga xicoteta, capellanet, formiguer, raspenell, rossinyol comú i teuladí, esparver, gamarús, xot i brúfol.

 

Últimament, estan nidificant en les zones més escabroses de Penya Migjorn el bultró comú. Però aquesta ja és una altra història de la que en parlarem pròximament al blog ‘Made in Jijona’.

Bernat Sirvent Coloma

La vida es corta, pero dulce! La vida és curta, però dolça!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *