Sobre l’origen d’esta paraula, l’escriptor Jesús Moncho es fa ressò de la història segons la qual els gelaters de Xixona, en el seu recorregut per la costa amb els carros de gelat artesanal, arribaren a Gibraltar
Per a pal·liar les altes temperatures —i les ja recurrents onades de calor— no res millor que menjar-se un gelat: un cucurutxo, un polo o una terrina. Però també podem comprar —o preparar-nos— un xàmbit, la varietat de gelat que, com arreplega el Diccionari Normatiu Valencià, «es col·loca entre dos galletes de neula»
Allí, els naturals els demanaven ice sandwich, que els venedors adaptaren a la seua manera com a xàmbit. Així es quedà el nom d’este gelat quan tornaren a casa
Així és com l’anomenen molts parlants del valencià meridional (amb les variants xamvi, xanvi, xambi o xambit), com evoca Carmelina Sánchez Cutillas en Matèria de Bretanya (1976): «Els menuts compràvem xambits, que eren com unes mesures de crema gelada entre dues galetes de vainilla».
Sobre l’origen d’esta paraula, l’escriptor Jesús Moncho es fa ressò de la història segons la qual els gelaters de Xixona, en el seu recorregut per la costa amb els carros de gelat artesanal, arribaren a Gibraltar
Allí, els naturals els demanaven ice sandwich, que els venedors adaptaren a la seua manera com a xàmbit. Així es quedà el nom d’este gelat quan tornaren a casa, i així començaren a popularitzar-lo allà on anaven a vendre el seu producte. Fins i tot, va donar lloc a la paraula xambiter -a, amb què s’anomenava els venedors ambulants de xàmbits i altres gelats, hui pràcticament desapareguts.
Esta adaptació popular de l’anglés sandwich conviu amb una altra adaptació més formal, sàndwitx (i la variant sandvitx), que és el nom que rep aquell ‘entrepà que consistix en dos llesques o més de pa de motle entre les quals es col·loca pernil, embotit, formatge o un altre aliment’.
La història de la paraula és ben coneguda. Es conta que, cap al 1762, John Montagu, quart comte de Sandwich, una menuda ciutat al sud-est d’Anglaterra, va demanar als seus servents que li portaren unes tallades de carn entre dos llesques de pa per a no haver d’alçar-se de la taula a menjar. Segons algunes històries, Montagu sabia perfectament com preparar un entrepà, perquè, durant les seues excursions al Mediterrani Oriental, havia vist que els turcs i els grecs menjaven canapés amb pa de pita.
D’altres conten que el cuiner del comte va fabricar el sàndwitx basant-se en el gust del comte pel pa.
Les discrepàncies en la història arriben també al motiu pel qual l’aristòcrata va demanar un plat que li permetera menjar sense haver d’alçar-se de la taula. N’hi ha qui diu que els compromisos de Sandwich amb la marina, la política i les arts feien que haguera de menjar de manera continuada en el seu escriptori de treball. Però n’hi ha altres versions més prosaiques, que parlen de l’afició al joc del comte i de les llargues hores jugant a la taula de cartes, com la raó d’esta creació.
Els contactes culturals fan que contínuament ens arriben noves realitats que s’expressen amb paraules que anem incorporant o adaptant al nostre vocabulari. Són modes noves —tendències, en diuen ara— que se sumen a les que ho van ser en temps passats. Així, ara el sàndwitx ha de conviure amb alternatives gastronòmiques ràpides i senzilles com ara el kebab, la pita, el wrap (entrepans enrotllats), la piadina, la focaccia… i les que vindran.
Deja una respuesta